Goya-Nomen… torneu!
Quan des del present mirem enrere hi ha certes evidències que difícilment es poden rebatre, de clares i consistents com són. Això passa a vegades amb el rol social d’algunes persones rellevants. Sovint hi ha persones a qui un canvi de rol, en lloc de suposar una millora per a la societat i una millora personal, suposa un pas enrere. Un pas enrere perquè deixen de fer tasques que feien bé i un pas enrere perquè la nova tasca no acompleix les expectatives. Podríem citar l’exemple d’algun primer mandatari que quan assumeix tasques de govern continua actuant com si fos un cap d’oposició, portant com a conseqüència cert bloqueig i fent que el ciutadà el recordi més com un bon cap d’oposició que com un bon mandatari. Però aquest no és el cas del que volia parlar. Durant bastant temps, fins poc abans de les darreres eleccions, aquells qui seguim habitualment la política i fem un seguiment de l’opinió publicada, podíem gaudir de dos bons opinadors que publicaven els seus articles a les pàgines d’aquest diari amb certa periodicitat. He de dir que sempre que fullejava aquest diari no podia evitar comprovar si hi havia algun article de l’ínclit Eusebi Nomen o del mític Ferran Goya. Estils diferents, cert, però sempre àcids i amb arguments sòlids. L’Eusebi Nomen ens va delitar amb una sèrie d’articles sobre l’anterior ministre de Finances que gairebé podrien entrar en la categoria de fascicles col·leccionables, una autèntica antologia sobre la gestió del ministeri esmentat. I del Goya, què dir del Goya? Múltiples i variats articles, amb sarcasme, estil, qualitat… a vegades durs. I ara? On són aquells articles? Del Ferran llegim de tant en tant algun escrit legitimant accions del Partit Socialdemòcrata, de tipus més pamfletari que una altra cosa. És que quan hi penso me’n faig creus, tan bons que eren els seus articles! I ara… ara, a causa del seu rol de dirigent del PS hem perdut un bon articulista. I de l’Eusebi, de l’Eusebi el mateix… justifi-cacions d’això que en diuen APC, discussions precisament amb el Ferran Goya sobre qui és més andorrà… En fi… quina llàstima, tant que m’agradava llegir-los. Sincerament molt millors articulistes que polítics, no ho creieu?
Molt bo Francesc. Deixas clarissim la cruda diferencia entre parlar i fer. La llastima es que la democracia fa mes cas al que parla que al que fa.
PD: A veure quan et veiem a tu fer.
Gràcies Francesc pels teus compliments…… encara que siguin retroactius. El teu “foc i lloc” m’ha fet recordar la tesi XI de Marx sobre el filòsof hegelià Feuerbach “ Els filòsofs només s’han limitat a interpretar el món, però del que es tracta es de transformar-ho”. Quan vaig “lluitar” per tenir la responsabilitat de primer secretari del PS, sabia que havia de renunciar a una crítica des de “la barrera”, que aparentment podia tenir uns valors estètics, però que jo començava a veure que era infructuosa. Vaig pensar que havia d’apartar-me de recerques “literàries” i submergir-me en compromisos d’acció. Conscient del risc vaig fer el pas. El dilema que planteges no es nou. Et recomano la lectura del llibre de Julien Benda escrit l’any 1927 “La trahison des clercs”; allí Benda, com ho fas tu, expressava la seva opinió sobre “les hommes dont la fonction est de défendre les valeurs éternelles et désintéressées, comme la justice et la raison, et que j’appelle les clercs, ont trahi cette fonction au profit d’intérêts pratiques” (Julien Benda – La trahison des clercs Editions Grasset 2003- Collections Les cahiers rouges). De totes maneres, les teves observacions m’encoratgen, no a tornar escriure bons articles, sinó a intentar fer la meva actual feina de la millor manera possible. Una forta abraçada
Ferran