És habitual que quan algú deixa aquest món fem un esforç per recordar-ne les coses bones i deixar de banda les dolentes; ara bé, entre això i la parafernàlia que s’ha muntat al voltant de la defunció de Juan Antonio Samaranch n’hi ha per emprenyar un sant. Funerals gairebé de cap d’Estat, el Palau de la Generalitat fent de capella ardent, elogis i més elogis a la boca dels polítics i als mitjans de comunicació, esportistes portant el seu fèretre! Tan de moda que està això de la memòria històrica i sembla que Catalunya està plena de desmemoriats! Sí, sí, és cert, el Sr. Samaranch va tenir una carrera espectacular amb un reguitzell de càrrecs… tots molt importants! Però gairebé cap d’elecció democràtica; regidor de l’ajuntament de Barcelona, president de la Diputació de Barcelona, secretari d’Estat per l’Esport…, tots ells amb nomenament digital i sota el règim franquista. En fi, sí, podem dir que la presidència del Comitè Olímpic Internacional (COI) sí que va ser votada… votada pels membres del COI. I… com s’assoleix la condició de membre del COI? I… sort d’Internet, perquè si només ens fixem en els mitjans de comunicació tradicionals catalans i espanyols sembla que aquest home fos un autèntic tros de pa, un benefactor de Catalunya i de l’esport. Quins són els seus mèrits dins del COI? La participació dels esportistes professionals als Jocs? Home… aquesta era l’evolució natural a la qual s’hauria arribat de totes formes. I què va fer per lluitar contra la presumpta corrupció a l’interior del COI? És curiós l’abisme que hi ha entre llegir un diari espanyol o la premsa internacional. Com a mínim als diaris no espanyols podem llegir una informació acurada i crítica del seu currículum amb el seu passat franquista. A Internet també podem veure fantàstics àlbums de fotos d’aquest senyor lluint boniques camises blaves i amb el braç aixecat. D’acord, d’acord, va fer molt per Barcelona 92 (o… s’ho va trobar i va aprofitar per penjar-se la medalla? D’un oportunista tot és imaginable). I suposo que si cal s’han de reconèixer els mèrits olímpics, però d’això a l’espectacle funerari que hem viscut aquesta darrera setmana, doncs… Descansi en pau Sr. Samaranch… si pot…
Ja ho he dit altres vegades, l’ús del català, a més d’estar en constant perill de retrocedir en el seu ús social, cada cop adopta més elements del castellà en les seves formes. A tall d’exemple, fa temps vaig escriure una columna dedicada al cafè, un cafè que quan el demanem com a tal ja no demanem un cafè, sinò que demanem un cafè sol, tal com es demana en castellà. En fi, és un detallet sense importància sobre el qual ja vaig escriure, però… de detallet en detallet la pilota es fa grossa. Ara bé…, dels darrers anys ençà sí que he remarcat un detallàs important, i és que en l’ús oral de la nostra llengua està desapareixent el pronom feble. Està desapareixent d’una forma tan ràpida que no crec que passi a la següent generació. I no passa només en l’ús col·loquial de la llengua, cada cop se sent més aquesta forma de parlar castellanitzada (sense pronom feble) en els mitjans audiovisuals. Per exemple, podem sentir a la tele que: “Iniesta no ha anat convocat amb els seus companys i Puyol tampoc ha anat” en comptes de dir: “Puyol tampoc hi ha anat”. O sentir converses del tipus: “Bon dia, que tenen espardenyes? No, no tenim”, en comptes de dir “no en tenim”. No sóc filòleg, però les converses sense pronom feble em fan mal a les orelles. Ara bé, suposo que dit tot això m’he de resignar perquè ho sento en tots els àmbits, en familiars meus, a la feina, a la tele, a la ràdio…, fins i tot sento professors de català construir frases lliures de pronom feble! A vegades no em puc reprimir i corregeixo els meus interlocutors cosa que provoca que em mirin com si, a més d’impertinent, fos un marcià verd i amb antenes per sobre les orelles! Com si em diguessin: “Ep, no em feblis!” En fi, que suposo que la tendència va cap a la mort definitiva del pronom feble. Què hi farem! Amb la riquesa que donava a la nostra llengua! L’altre dia una amiga meva, filòloga per cert, m’estirava les orelles: “Ep, que no revisen les campanyes al teu país abans de posar-les en marxa?” La meva resposta: “Commm!?” “Sí home, ‘Andorra vine i queda’t’ en comptes de ‘vine i queda-t’hi.” En fi, que si la mort del pronom feble arriba a l’àmbit institucional de l’únic Estat que té el català com a única llengua oficial…
A vegades la sola presència d’una foto presidint una sala de reunions impressiona, fins i tot pot arribar a fer entrar a l’estomac aquella por escènica del primer dia. Ja ho explicava fa pocs dies el meu company de columna, l’amic Marc Vila, i és que una foto de l’ínclit Jaume Bartumeu presidint la sala del consell de ministres envoltat de les fotos dels dos Coprínceps ha de crear per força una mica de canguelis a aquells que comencen per primer dia la feina de ministre. Ha de ser per força així perquè si no hi ha coses que són inexplicables. La primera gran decisió del nou i flamant ministre de Comerç, Indústria i Turisme, el se-nyor Claudi Benet, ha estat canviar el decret dels deu diumenges d’obligatori tancament dels comerços a vuit. Oh là-là! Quin gran canvi! A veure…, però de qui ens en fotem? Entre altres dels comerciants que a part de patir la crisi pateixen decisions absurdes com aquesta. Decisions d’un Govern que a vegades sembla no saber de què vivim. No pot ser, no m’ho acabo de creure, però,…però si semblava que el senyor Benet sabia que una de les potes principals de l’economia andorrana és el comerç. Però… caram…, si jo juraria que per la seva forma de pensar ell sap que vivim del comerç i que això dels dies d’obligat tancament és una autèntica barbaritat! Sí, sí, d’acord són vuit diumenges i a la tarda, però són suficients perquè algun turista despistat no entengui res, s’emprenyi i no torni. I… i… sí, efectivament ho ha canviat en arribar al càrrec, ha modificat el decret. Sí, sí el nou i flamant ministre ho ha canviat, ho ha passat de deu a vuit. Gran canvi! Mireu, jo només m’explico aquesta mena de presa de pèl per la por escènica del primer dia davant de l’omnipresència del totpoderós Bartumeu que no només apareix davant dels ministres novells i veterans en persona si no que apareix en una foto central a la sala i no només en foto, apareix envoltat dels Coprínceps, glubs! Ha d’impressionar per força. A mi no m’agradaria trobar-me davant d’un Bartumeu al quadrat (en foto i al natural) el primer dia de feina de ministre. Amb els nervis del primer consell de ministres i aquesta omnipresència ja podem estar contents amb aquest canvi de deu a vuit.
Recordo que en una de les meves primeres columnes en aquest diari parlava de l’economia andorrana com si fos un tamboret de tres potes. Les tres potes eren el sector financer, el comerç i el turisme, especialment el de neu. I… sembla clar que un tamboret amb tres potes cau quan alguna d’aquestes potes falla, cau sense remei, sense poder aixecar el cap. La veritat és que la crisi dels darrers mesos (anys) ens està fent veure que cadascuna de les tres potes té alguna esquerda. I…, si ens centrem en la pota financera, ja ho he manifestat més d’una vegada, em preocupa la transformació silenciosa que està tenint el comportament del client forà tradicional de la banca andorrana. L’onada internacional que està obligant a canviar la nostra legislació en matèria fiscal i la signatura de convenis internacionals de doble imposició preocupa els clients no residents de la banca andorrana. I aquesta intranquil·litat del client està portant a una retirada, segons algunes fonts del sector, lenta però constant dels diners dipositats al nostre país. Cada cop més sovint, quan sóc fora d’Andorra, sento més comentaris sobre la por de continuar amb els estalvis dipositats al nostre país, cada cop sento més assessors fiscals com desaconsellen el nostre país com a lloc segur per tenir els estalvis. I… sembla que la banca aparentment no reacciona amb accions que li facin corregir el rumb, és clar que és un sector que sempre s’ha caracteritzat per la discreció absoluta. Dic aparentment, perquè estic segur que s’estan plantejant alternatives al negoci tradicional. El que passa és que aquestes alternatives al negoci tradicional probablement passin per sortir fora d’Andorra, fet que és del tot legítim i molt positiu, amb la internacionalització de qualsevol negoci tothom hi guanya. Però, però… em preocuparia molt que el fet d’anar posant cada cop més l’ull fora per part de la banca andorrana comportés que aquesta anés oblidant el seus orígens. I… tot i que és molt bo que el nostre sector financer s’internacionalitzi, és molt important que a l’interior de les nostres fronteres tinguem un sistema financer potent (i ben regulat!), que en definitiva ha de ser la benzina que alimenti tota l’economia.
