Samaranch
És habitual que quan algú deixa aquest món fem un esforç per recordar-ne les coses bones i deixar de banda les dolentes; ara bé, entre això i la parafernàlia que s’ha muntat al voltant de la defunció de Juan Antonio Samaranch n’hi ha per emprenyar un sant. Funerals gairebé de cap d’Estat, el Palau de la Generalitat fent de capella ardent, elogis i més elogis a la boca dels polítics i als mitjans de comunicació, esportistes portant el seu fèretre! Tan de moda que està això de la memòria històrica i sembla que Catalunya està plena de desmemoriats! Sí, sí, és cert, el Sr. Samaranch va tenir una carrera espectacular amb un reguitzell de càrrecs… tots molt importants! Però gairebé cap d’elecció democràtica; regidor de l’ajuntament de Barcelona, president de la Diputació de Barcelona, secretari d’Estat per l’Esport…, tots ells amb nomenament digital i sota el règim franquista. En fi, sí, podem dir que la presidència del Comitè Olímpic Internacional (COI) sí que va ser votada… votada pels membres del COI. I… com s’assoleix la condició de membre del COI? I… sort d’Internet, perquè si només ens fixem en els mitjans de comunicació tradicionals catalans i espanyols sembla que aquest home fos un autèntic tros de pa, un benefactor de Catalunya i de l’esport. Quins són els seus mèrits dins del COI? La participació dels esportistes professionals als Jocs? Home… aquesta era l’evolució natural a la qual s’hauria arribat de totes formes. I què va fer per lluitar contra la presumpta corrupció a l’interior del COI? És curiós l’abisme que hi ha entre llegir un diari espanyol o la premsa internacional. Com a mínim als diaris no espanyols podem llegir una informació acurada i crítica del seu currículum amb el seu passat franquista. A Internet també podem veure fantàstics àlbums de fotos d’aquest senyor lluint boniques camises blaves i amb el braç aixecat. D’acord, d’acord, va fer molt per Barcelona 92 (o… s’ho va trobar i va aprofitar per penjar-se la medalla? D’un oportunista tot és imaginable). I suposo que si cal s’han de reconèixer els mèrits olímpics, però d’això a l’espectacle funerari que hem viscut aquesta darrera setmana, doncs… Descansi en pau Sr. Samaranch… si pot…
Home, ja era hora que algú apuntés la idea, encara que ha hagut de ser fora de la ratlla de la frontera. En efecte, una cosa és que mirem cap a una altra banda i que siguem elegants i una altra que muntem l’espectacle.
Perfecte , i el pitjor de tot es que el funeral ja el va preparar ell. i ningú vare tenir pebrots de negar-li. El que es feia dir Excelencia es va preparar fins i tot la fotografía (es veie guapo) Bon article si senyor.
Gràcies pel comentari, la veritat és que l’espectacle va ser lamentable!