París, aeroport Charles de Gaulle, emprenyat per no poder-me quedar a la final del Campionat de França de rugbi (increïble, dos anys seguits arribant a la final!), però m’és impossible. Emprenyat i amb cara de circumstàncies quan veig que el meu vol patirà un retard de dues hores. Grrr, espero que no sigui a causa del núvol volcànic (no dic el nom del volcà que el provoca perquè no el sé pronunciar i encara menys escriure’l!). Uffff, no, sortosament no és a causa del ditxós núvol volcànic. Ja m’havia acollonit, amb la comoditat que representa viatjar per l’aire, no em veia viatjant amb un cotxe de lloguer cap a Andorra amb la família, i això que m’encanta conduir, però avui no per favor! (la cantarella del “papa, quan arribarem” des de París pot ser terrible) Esperarem…, paciència, santa paciència! Gent de tots colors, senyors amb corbata i maletí, noies guapes amb cara de top models, tennistes que ja han acabat a Roland Garros… En fi, esperarem dues horetes veient com passa la gent, volarem i quan arribem a Barcelona dues horetes més de cotxe per arribar a Andorra. Sempre igual, arribem i dues horetes de cotxe, és com el conte de l’enfadós, sempre ha estat així: arribar i dues horetes, arribar i dues horetes, arribar i dues horetes… I crec que passaran els anys i continuarà així, arribar a l’aeroport de Barcelona (o… de Tolosa) i cotxe (o… clípol –ja em perdonareu però jo encara en dic clípol dels busos). Però, però…, si fa anys i panys que sento parlar d’un heliport que hauria de connectar vols amb Barcelona, fa anys que sento parlar de la resurrecció de l’aeroport de la Seu d’Urgell. Aquest és el nostre problema, és un dels principals obstacles que tenim per ser competitius, estem aïllats, desconnectats del món. Què és el que frena la viabilitat d’un heliport amb vols regulars a Barcelona? Aparentment sembla que hauria de ser una infraestructura prioritària. Sembla que hauria de ser prioritari, però no veig que sigui prioritari per als que decideixen. Una infraestructura que ens posaria al món, que revitalitzaria l’economia i ens faria la vida més fàcil als que residim a Andorra i no volem viure dins d’una bombolla aïllats del nostre entorn. Volare, oh, oh,oh! Volare…
Sembla que la prova oficial de batxillerat (POB) ha deixat més contents els mals estudiants que els bons estudiants. Doncs no anem bé, si realment és així! Els bons alumnes es queixen que els han baixat la nota per poder-la pujar a aquells que tenien pitjor nota. El raonament és senzill, si la mitjana de tots els alumnes havia de ser similar a l’obtinguda durant el batxillerat però amb un alt nombre d’aprovats, cal pujar la nota dels de baix i baixar les bones notes perquè la mitjana continuï estant al voltant del 6. Si això és així voldria dir que els responsables polítics del ministeri d’Educació han prioritzat obtenir un nombre alt d’aprovats en comptes de permetre bones notes per als alumnes brillants o amb alta capacitat! Ostres! Si és així, és molt fort, fortíssim. És a dir que preferim la medalla igualitarista de l’“han aprovat tots” en comptes de reconèixer els alumnes brillants, o sigui aquells que han de liderar el futur, aquells que per la seva capacitat o pel seu esforç són capaços de treure una millor nota… Si la queixa dels estudiants de batxillerat és certa, això vol dir que per una medalla política estem privant d’entrar a les facultats desitjades alumnes que amb una correcció adequada de la POB hi podrien accedir i ara no poden perquè la seva nota ha quedat per sota dels seu nivell real. Volem que el país vagi endavant? Doncs si intentem igualar les notes dels bons amb les dels mals estudiants no anem pel bon camí. Això sí, la foto que no falti! L’actual Govern si a una cosa ha agafat afició és a les fotos. I amb referència a la POB n’hi ha una de força curiosa, hi ha un link a la web del Govern, si cerquem per fotos, que ens porta a una imatge del senyor Josep Roig, secretari d’Estat d’Educació, a l’entrada de les proves. Fins aquí tot és dins de la normalitat, però és curiós que alguns dels alumnes que l’envolten asseguren no haver-lo vist aquell moment. Si mirem detalls (http://www.flickr.com/photos/42557930@N06/4597707243/) es veu com molt artificial, com si l’alumna amb qui parla mirés cap a una altra banda i ell estigués com retallat al mig de la foto. Muntatge? No ho sé, però vista la gran afició que té aquest Govern per les fotos…
Ara, ara… ara sembla que finalment comencen a haver-hi veus crítiques amb la dimensió de la nostra administració pública. Finalment comença a haver-hi un corrent d’opinió que posa en qüestió si el nombre de funcionaris (i treballadors públics en general) respecte al total d’habitants no és massa elevat. Ho fem, com ho fem molt sovint, per mimetisme, pel que veiem a fora. I és que en la base de la crisi europea actual hi ha el qüestionament de la viabilitat de l’Estat del benestar tal com ha estat plantejat fins ara. Estats i administracions públiques molt inflades i mal gestionades, amb uns estats molt endeutats on els ingressos s’han vist reduïts a causa de la desacceleració econòmica. Però tots aquests estats ja tenien el marc fiscal resolt i el seu endeutament estava (i està…) bàsicament estructurat a partir d’instruments de deute públic. I tot i així estan sent qüestionats i les estan passant magres!
El nostre cas és molt més greu! Molt més! L’administració ha anat creixent de forma desmesurada, moltes vegades sense respondre a cap necessitat i amb un marc fiscal que no estava (ni està…) resolt, amb uns ingressos insuficients i on l’endeutament de l’Estat no està estructurat a base de cap instrument financer internacional, sinó amb crèdits dels bancs (anem bé cirerer!). Uns crèdits que creixen i creixen sense tenir clar com els tornarem. I el bo del cas és que aquesta administració ha crescut de forma desmesurada sota governs que pretenien ser liberals quan precisament el liberalisme predica tot el contrari!
Potser calia una crisi com l’actual per prendre’n consciència. I… casualitats del destí haurà de ser un govern socialdemòcrata (si dura…) qui retalli les animalades dels anys de suposat liberalisme. La veritat és que em costa veure autèntiques polítiques liberals durant els anys dels governs Forné i Pintat. I ara què fem? De moment sembla que estem en el primer esglaó (la presa de consciència), ara cal retallar per una banda i acabar d’una vegada amb la definició del marc fiscal. I esperar que finalment algú tingui la capacitat de pensar a vint anys vista. Uf… jo quan hi penso, si continuem fent les coses com fins ara, se’m posen els pèls de punta!
Llegia la setmana passada en aquest Diari que les suspensions de pagaments estan augmentant de forma galopant. En fi, tampoc ens ha d’estranyar atesa la situació de conjuntura econòmica per la qual estem passant. Però tampoc podem utilitzar l’excusa de la crisi per autoflagel·lar-nos i pensar que és la desgraciada crisi la causa de tots els nostres mals. Evidentment quan fa fred tenim més possibilitats d’agafar un bon refredat, tot i que si hem estat previsors i ens hem abrigat bé tenim més possibilitats d’evitar el constipat, encara que no sempre ho aconseguim. Segurament aquelles empreses que amb visió estratègica han estat previsores ara estan subsistint millor. Per motius professionals participo directament en el govern de diverses empreses i n’hi ha algunes que la crisi se les ha emportat per davant… I jo em pregunto, fent un acte d’autocrítica sincera: la crisi o… la mala gestió i una mala previsió estratègica? La crisi és un accelerador i ha agafat aquells menys previsors. Algunes de les empreses amb les quals tinc relació han entrat en suspensió de pagaments ara amb la crisi, però amb el ritme que seguien ho haurien acabat fent tard o d’hora. En canvi, en veig moltes que han sabut planificar bé l’estratègia de futur i estan sobrevivint bé (o molt bé!) malgrat el patiment. Crec que era el financer Warren Buffett qui deia que les crisis són com la marea, quan puja tothom es tira a l’aigua i neda (o ho fan veure), en canvi quan baixa veus aquells que estaven nedant amb banyador i aquells que no. En fi, que hem de veure la crisi com una bona oportunitat per repensar-ho tot plegat, per aprendre a tenir visió estratègica, per acabar amb tot allò que no funciona. Hem d’agrair a la crisi que ens faci veure allò que no funciona abans d’hora perquè allò que no funcionava hauria acabat petant de totes formes: i no parlo només d’empreses, també hem de canviar lleis, la Llei de suspensió de pagament, per posar un exemple, té més de quaranta anys i està totalment obsoleta i és ara amb la crisi que no tan sols veiem la necessitat de canviar-la, sinó que en veiem la urgència. Ens hem de fer més preguntes com: ens convé no tenir pressupost? És urgent tancar acords amb Europa?
