Això ho van fer els liberals
Ara, ara… ara sembla que finalment comencen a haver-hi veus crítiques amb la dimensió de la nostra administració pública. Finalment comença a haver-hi un corrent d’opinió que posa en qüestió si el nombre de funcionaris (i treballadors públics en general) respecte al total d’habitants no és massa elevat. Ho fem, com ho fem molt sovint, per mimetisme, pel que veiem a fora. I és que en la base de la crisi europea actual hi ha el qüestionament de la viabilitat de l’Estat del benestar tal com ha estat plantejat fins ara. Estats i administracions públiques molt inflades i mal gestionades, amb uns estats molt endeutats on els ingressos s’han vist reduïts a causa de la desacceleració econòmica. Però tots aquests estats ja tenien el marc fiscal resolt i el seu endeutament estava (i està…) bàsicament estructurat a partir d’instruments de deute públic. I tot i així estan sent qüestionats i les estan passant magres!
El nostre cas és molt més greu! Molt més! L’administració ha anat creixent de forma desmesurada, moltes vegades sense respondre a cap necessitat i amb un marc fiscal que no estava (ni està…) resolt, amb uns ingressos insuficients i on l’endeutament de l’Estat no està estructurat a base de cap instrument financer internacional, sinó amb crèdits dels bancs (anem bé cirerer!). Uns crèdits que creixen i creixen sense tenir clar com els tornarem. I el bo del cas és que aquesta administració ha crescut de forma desmesurada sota governs que pretenien ser liberals quan precisament el liberalisme predica tot el contrari!
Potser calia una crisi com l’actual per prendre’n consciència. I… casualitats del destí haurà de ser un govern socialdemòcrata (si dura…) qui retalli les animalades dels anys de suposat liberalisme. La veritat és que em costa veure autèntiques polítiques liberals durant els anys dels governs Forné i Pintat. I ara què fem? De moment sembla que estem en el primer esglaó (la presa de consciència), ara cal retallar per una banda i acabar d’una vegada amb la definició del marc fiscal. I esperar que finalment algú tingui la capacitat de pensar a vint anys vista. Uf… jo quan hi penso, si continuem fent les coses com fins ara, se’m posen els pèls de punta!
