A vegades les fronteres polítiques són traïdores amb allò que és evident. És evident que aquí i al Pirineu català parlem la mateixa llengua, fins i tot en determinades zones variants dialectals molt properes. És evident que les nostres arrels culturals són comunes i que quan parlem del Pirineu català podem parlar d’una doble arrel comuna, la de formar part de la cultura catalana (Escaldes l’any vinent en tindrà la capitalitat) i la de formar part de les particularitats de la cultura pirinenca. I és per aquestes evidències clares que cal aplaudir el conveni signat entre la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Andorra, segons el qual Andorra Televisió es pot veure pels canals digitals de les comarques pinenques i, d’altra banda, es dóna cobertura legal a l’emissió a Andorra dels canals dependents de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que ja fa anys que veiem. Una cosa són les fronteres polítiques i una altra és l’intercanvi cultural, la comunicació i l’intercanvi econòmic (en aquest sentit, l’econòmic, podríem parlar de l’Euram, però l’amic Antoni Pol està fent una interessant sèrie d’articles sobre el tema). Així que cal felicitar els governs andorrà i català per la iniciativa. Ara bé, aquestes iniciatives no sempre agraden a tothom. Andorrans i catalans formem part d’un mateix espai lingüístic i cultural, una cultura que no tindrà del tot clar el seu futur mentre lluiti per sobreviure amb una cultura (o dos, si parlem de la francesa) més forta (que a més de ser més forta té el pes d’un estat potent, si més no, més potent que l’estat andorrà). I és que molts polítics espanyols confonen l’Estat espanyol amb el projecte de la Gran Castella, confonen la supervivència de l’Estat espanyol amb la supremacia de la cultura castellana, i per això, segons aquesta teoria, cal dificultar la supervivència de les altres cultures de la península Ibèrica. Segons una notícia publicada en un diari digital, el ministeri d’Indústria posa en dubte l’acord catalanoandorrà sobre televisió; en desconec la base jurídica, si convé ja la trobaran, també ho han fet a l’interior de les pròpies fronteres posant tants pals les rodes com han pogut a les emissions de TV3 al País Valencià.
La crisi en la qual estem immersos no té massa pinta de voler-se acabar en quatre dies. Tinc la sensació que estem tots esperant sense moure res, fos cas que féssim una trencadissa. Com si haguéssim posat un ciri i estiguéssim esperant a veure què passa. I aquesta no és una crisi d’esperar que vinguin temps millors i qui dia passa any empeny i ja ens recuperarem. És una crisi que obliga a un canvi de tota l’estructura econòmica. I l’estructura econòmica no canvia si no canvia la forma de pensar, la manera d’enfocar els problemes, les estratègies en la resolució dels problemes…, en definitiva és imprescindible canviar l’estructura mental. Aquells que siguin capaços de desaprendre i readaptar-se seran els que sobreviuran amb garanties. No parlo de sacrificis temporals, parlo de començar de zero, amb unes noves regles del joc. No percebo que aquesta nova estructura mental hagi arribat al terreny de la política. Tenim avisos constants des de fora de les nostres fronteres; el darrer, la baixa en la qualificació del deute públic de l’Estat feta per l’agència de qualificació i ràting Standard&Poor’s, justificat per l’elevat i creixent deute del Govern, i pel funcionament del model econòmic.
Res, un avís més entre els que han vingut i els que vindran. I tot i els avisos, la classe política continua igual, prioritzant els personalismes i les picabaralles abans que agafar el toro per les banyes. Entenc que sigui difícil arribar a un pacte d’Estat. I mentre ells es barallen, es discuteixen i s’enroquen en petiteses, els ciutadans observem com no es prenen decisions clau que canviïn les bases de funcionament de la nostra economia. La darrera sessió del Consell General n’és una prova. Pel que respecta als agents econòmics el mercat és savi i donarà grans oportunitats a aquells que hagin sabut canviar la forma de pensar i entendre que res serà com abans. Ara bé, correm el risc que, si l’Estat no assenta unes bones bases, els agents econòmics, els emprenedors, els inversors, els turistes o els clients dels bancs deixin de considerar Andorra com una oportunitat d’inversió, per a la creació d’empreses, per visitar o un bon lloc on dipositar els estalvis, aleshores sí que…
A vegades hi ha coses que semblen impossibles, ens deixem portar fàcilment pel “no hi ha res a fer”, o l’“això ja està perdut”. Aquesta actitud és en la qual fàcilment podríem caure si parlem de la situació del català a la Catalunya Nord. I… tot i que la situació de la nostra llengua està molt fotuda a la zona que va veure néixer Catalunya (recordem que Guifré el Pilós, pare de la primera estructuració política dels comptats catalans, era de Rià de Conflent), tot i que l’Estat francès és dels estats més subtils a l’hora de fer desaparèixer llengües minoritàries i fets culturals que no segueixin la uniformitat republicana de l’Estat, la setmana passada es va produir un fet que dóna oxigen a la pobra situació de la llengua a la Catalunya Nord. L’ajuntament de Perpinyà va aprovar la cooficialitat del català (juntament amb el francès) a la Vila de Perpi-nyà. Fins ara podíem veure simbòlicament els noms dels carrers escrits amb les dues llengües, ara ja s’ha passat del simbolisme del nom dels carrers; ara es pot fer qualsevol acte administratiu amb l’ajuntament utilitzant el català.
Aparentment pot semblar un fet sense importància, pot passar pràcticament desapercebut, però des del meu punt de vista és un fet històric. Més enllà del que pot semblar, el català està vivint una lenta però constant recuperació a la Catalunya Nord, i molts joves perden la vergonya a utilitzar-lo, una vergonya que els seus pares havien patit de valent, tot i que encara estem molt lluny de la plena normalització. Val a dir que si s’ha aconseguit aquesta cooficialitat a Perpinyà és gràcies a la feina dels catalanistes del nord, que tot i ser pocs són infatigables, especialment de la feina constant de l’amic Jaume Roure, regidor de l’ajuntament de Perpinyà i lluitador pel seu país des de fa dècades. Una cosa tan òbvia, vista des d’aquí, com fer-se dir Jaume en un entorn francòfon i amb passaport francès allà no és tan evident i el Jaume sempre ho ha fet així. Fa anys que conec el Jaume Roure i estic content perquè aquest sempre ha estat un dels seus grans objectius. És un mèrit d’ell i de molts catalanistes del nord que de forma constant treballen per no deixar morir una llengua que els és pròpia.
La primera vegada que vaig sentir aquest nom, Santiago Niño Becerra, pensava que em parlaven d’una mena d’endeví o profeta. Parlem d’algú que de forma detallada va predir la situació econòmica actual. Santiago Niño Becerra és economista i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, normalment els economistes analitzen el passat i ells mateixos són els primers a reconèixer-se uns mals predictors del futur, però si escoltem els arguments del professor Niño Becerra tenen tot el pes de la lògica. El seu darrer llibre, El Crash de 2010, per cert publicat abans del 2010, s’està convertint en un autèntic best-seller. Glubs! Pel que diu en tenim per a una bona estoneta perquè el que es posa en qüestió és el sistema, és a dir que no parlem d’una crisi més del sistema econòmic, sinó que estem dient que el que es trenca és el mateix sistema, que el sistema econòmic tal com el coneixíem fins ara s’ha acabat, s’ha caducat, ja no ens serveix… En definitiva, que no podem utilitzar els paràmetres del sistema actual per sortir de la crisi, sinó que hem de pensar en unes bases econòmiques. No passa res…, no s’acaba la humanitat, continuarem evolucionant, però d’una forma diferent. Segons els experts, durant els darrers dos mil anys hem tingut divuit crisis sistèmiques, és a dir crisis econòmiques que s’han resolt canviant de forma radical les bases de funcionament del sistema, en comptes de ser resoltes dins del propi sistema econòmic. No, no, no…, ja no podem fer veure que no passa res. Hem de ser realistes i agafar el toro per les banyes i ser conscients que les coses ja no seran iguals, que la forma com vivíem, la manera de fer de les empreses i dels estats ha de canviar i canviarà, no hi ha més… I… val a dir que el professor Niño Becerra és només un exemple, de “Niños Becerra” n’hi ha molts, gent capaç de veure amb lògica l’evolució del futur a partir dels paràmetres del present. Potser no passen del 2% de la població, però n’hi ha i cal escoltar-los. Són a tot arreu, no tan sols a les universitats, són a les empreses, a l’administració pública…, i potser si els escoltéssim ens en sortiríem abans, perquè si no és així en tenim per estona, alguns auguren que fins al 2018.
