Perpinyà i el català
A vegades hi ha coses que semblen impossibles, ens deixem portar fàcilment pel “no hi ha res a fer”, o l’“això ja està perdut”. Aquesta actitud és en la qual fàcilment podríem caure si parlem de la situació del català a la Catalunya Nord. I… tot i que la situació de la nostra llengua està molt fotuda a la zona que va veure néixer Catalunya (recordem que Guifré el Pilós, pare de la primera estructuració política dels comptats catalans, era de Rià de Conflent), tot i que l’Estat francès és dels estats més subtils a l’hora de fer desaparèixer llengües minoritàries i fets culturals que no segueixin la uniformitat republicana de l’Estat, la setmana passada es va produir un fet que dóna oxigen a la pobra situació de la llengua a la Catalunya Nord. L’ajuntament de Perpinyà va aprovar la cooficialitat del català (juntament amb el francès) a la Vila de Perpi-nyà. Fins ara podíem veure simbòlicament els noms dels carrers escrits amb les dues llengües, ara ja s’ha passat del simbolisme del nom dels carrers; ara es pot fer qualsevol acte administratiu amb l’ajuntament utilitzant el català.
Aparentment pot semblar un fet sense importància, pot passar pràcticament desapercebut, però des del meu punt de vista és un fet històric. Més enllà del que pot semblar, el català està vivint una lenta però constant recuperació a la Catalunya Nord, i molts joves perden la vergonya a utilitzar-lo, una vergonya que els seus pares havien patit de valent, tot i que encara estem molt lluny de la plena normalització. Val a dir que si s’ha aconseguit aquesta cooficialitat a Perpinyà és gràcies a la feina dels catalanistes del nord, que tot i ser pocs són infatigables, especialment de la feina constant de l’amic Jaume Roure, regidor de l’ajuntament de Perpinyà i lluitador pel seu país des de fa dècades. Una cosa tan òbvia, vista des d’aquí, com fer-se dir Jaume en un entorn francòfon i amb passaport francès allà no és tan evident i el Jaume sempre ho ha fet així. Fa anys que conec el Jaume Roure i estic content perquè aquest sempre ha estat un dels seus grans objectius. És un mèrit d’ell i de molts catalanistes del nord que de forma constant treballen per no deixar morir una llengua que els és pròpia.
