Ja ve, ja ve, ja és aquí l’ínclit Sarkozy (amb rima i tot…!). Però a què ve? A estirar-nos les orelles? A dir-nos que no estem fent bé els deures per sortir de determinades llistes? O a dir-nos que ho estem fent de conya? Segurament ve a fer de copríncep… I per què nassos volem un copríncep que ve escopetejat i amb presses i que ni tan sols té temps de saludar tots els càrrecs institucionals…, uns minutets de res. No crec ni que pugui dir bonjour, es quedarà amb el bon. Un senyor que està disposat a passar més temps en una etapa del Tour que entenent què caram és això tan estrany que en diuen Andorra (ou Andorre a les seves orelles…). Res…, que tot està cronometrat al minut, no fos cas que dediqués massa temps a això d’Andorra (ou Andorre). Sí, sí, ja ho sé…, ja ho sé… Tenim una Constitució segons la qual els coprínceps no prenen la sobirania al poble, que regnen però que no governen. I què? Si des del meu punt de vista al segle XXI no tenen sentit les monarquies, encara té menys sentit aquesta cosa que en diem coprincipat, entre un bisbe i el president d’una república democràtica. Bé, sí, és cert, té un punt d’exòtic, però potser, amb la situació actual, el que menys necessitem és ser exòtics. Com a mínim quan ve el Senyor Bisbe també ve a això, a fer de bisbe dins de la seva jurisdicció canònica, però a què ve el copríncep de dalt? Ve perquè toca…, però a nosaltres ens aporta poc. De fet ja va amenaçar d’abdicar durant la crisi dels paradisos. Llàstima, va ser una amenaça i no la va complir! En fi, tot arribarà… De fet m’ha agradat l’actitud que han tingut els cònsols d’Ordino, és coherent, no participaran en els actes de Sarkozy, han optat pels actes de Sarkono, amb tota la raó, des del meu punt de vista. Deixem-nos estar d’exoticismes i intentem presentar-nos com a normals al món, i tenir una república com a sistema d’Estat potser ens faria una mica més normals i més comprensibles (una miqueta, no molt més, però una micona de res potser sí). La veritat se sent poc, potser a la gent li fa cosa expressar-ho, però jo estic convençut que, tot i ser simbòlic, ens aniria millor amb una república. Perdoneu, però algú ho havia de dir…, o… no.
Fa cosa d’un any i mig tot apuntava a la sorpresa, semblava que hi havia una tercera via a mig camí entre la secta i l’olla de grills, els periodistes d’opinió la vam anomenar cinquisme. Però… de cop i volta… res! Cinca ens va oferir dos articles amb el que ell creia necessari per al país. Va generar rumors i una esperança de canvi més enllà de la dicotomia existent entre la secta i l’olla de grills. Segons els entesos havia de ser el factor sorpresa que hauria d’haver trencat amb catorze anys de PLA sense que guanyés el PS, tot i que alguns politòlegs de bar estan convençuts que Cinca hauria acabat donant finalment el poder al PS, caient a les mans del més pur bartumeuisme. I tot allò, de sobte, va quedar en res! Un bluf! El que semblava una tendència esperançadora va desaparèixer com en un truc magistral del mag Lari, vist i no vist. Es va esfumar sense gairebé entrar en l’escena política. Aquell espai va acabar ocupat (si tres escons ocupen alguna cosa) per la incomprensible Andorra pel Canvi. En fi, ApC va ocupar l’espai de tercer partit, ideològicament no sé quin espai va ocupar perquè em costa d’entendre quin és el contingut ideològic d’Andorra pel Canvi i no sabria com qualificar el cinquisme perquè va acabar desapareixent. O…no? Potser no, potser no ha desaparegut. Alguns rumors parlen que el cinquisme es mou. Es mou però d’una forma quasi clandestina, secreta, lluny dels mitjans. Diuen que Cinca i els seus sopen i parlen de política. Diuen que parlen de com arreglar el país, que tenen la clau perquè això tiri endavant, que estan carregats d’idees. Es veu que tots estan molt preparats. I…qui són els cinquistes? Fins i tot diuen que l’ínclit Toni Martí ha participat en aquests sopars elitistes. Però…, però, no deien que el tonimartinisme era una tendència similar al cinquisme però en competència pel lideratge? I què passarà amb el cinquisme-tonimartinisme? Seran soparets carregats d’intel·lectualitat i visió de futur o serà un projecte polític que posi fi d’una vegada a l’esgotadora situació dicotòmica de la secta i l’olla de grills? De moment se senten grills i es tanquen files al voltant de líders, però dels sopars se’n sap poc. Que no se’ns passi l’arròs!
Molta gent! Hi havia molta gent, molta gent cremada. Molta gent amb ganes de fer sentir que n’estan tips, que volen viure com el que són, com a catalans. Jo hi era i vaig veure una manifestació pacífica, amb gent gran, nens, joves, pijos, famosos, gent normal, gent endiumenjada, gent amb rastes, empresaris, treballadors… en fi, de tot. No vaig veure radicalisme, però vaig veure independentisme per sobre de tot. No vaig veure cap eixelebrat, ni cap violent (Déu me’n guardi, estava amb la meva filla!), però això sí, el sentiment general era independentista. Un independentisme transversal i gens marginal. I qui va començar això? Catalunya va iniciar la redacció d’un nou estatut d’autonomia, votat al Parlament de Catalunya, al Congrés de diputats, ratificat pel Senat espanyol, votat en referèndum pels catalans… en fi, em sembla que seguint un procés bastant, però que bastant democràtic. I amb una actitud de total miopia política el Partit Popular va posar un recurs d’inconstitucionalitat i va aconseguir una sentència que ha irritat molts catalans que s’han passat a l’independentisme, que han dit prou. I ho han fet de forma natural, veient que hi ha poques alternatives davant la intolerància. Vaja que si la manifestació del passat dissabte a Barcelona va ser massiva i amb un marcat caràcter independentista va ser en gran part gràcies al PP. Un milió i mig de persones és molta gent, i pel que vaig veure la xifra és totalment creïble, estava tot ple des de la plaça Francesc Macià fins a la plaça Tetuan, passant pel Passeig de Gràcia o la Rambla Catalunya. La veritat és que com millor vagi a Catalunya millor ens anirà als andorrans. D’una banda un bon grapat dels nostres clients (dels comerços, esquiadors o clients del sistema financer) són catalans i com millor vagi als catalans millor ens anirà a nosaltres. D’altra banda com més salut tingui la cultura catalana més salut tindran la nostra cultura i la nostra llengua que formen part del mateix conjunt que la cultura catalana. Així que si és per bé prefereixo tenir de veí un Estat català independent que un Estat espanyol agressiu amb els catalans. Després de la manifestació la meva filla em va demanar: “papa, qui ha guanyat?”
Ara sí que ja toca. Ara sí que no té cap sentit aguantar l’actual situació política. A qui beneficia aguantar aquesta situació d’inestabilitat? A Andorra segur que no! Als interessos personals d’algun polític? D’algun partit? És possible, però no ho acabo de veure per enlloc. En un moment donat el Govern i els seus acòlits van treure pit, i mostrant la supèrbia que caracteritza alguns elements del PS van deixar anar una frase que venia a dir: “No passa res si no s’aprova el pressupost, podem governar utilitzant el sistema de dotzenes parts.” Ah..! però no hi ha dos anys iguals, i anar per dotzenes parts vol dir seguir les partides de l’anterior pressupost, amb la qual cosa els extres s’han hagut de demanar via crèdits extraordinaris. I l’oposició, fent d’oposició ha votat en contra dels crèdits extraordinaris, llevat d’aquells casos que cobrien primeres necessitats. Que no… que això és ingovernable! I si a més ho amanim amb crispacions com la que ha provocat els diumenges d’obligatori tancament dels comerços, ja ho tenim servit. Feia temps que no es veien compareixences de ministres amanides amb discursos carregats de sentit comú, com el del conseller Joan Torres que va escalfar els ànims dels comerciants presents a la sala aixecant eufòrics aplaudiments i crits, amb un president de comissió demanant ordre. Res, que la crispació s’olora quan el que es respira és política. Un Govern sense una majoria absoluta al Consell i que governa (si se’n pot dir governar) sense pressupost i que a sobre dóna mostres de xuleria per fugir endavant. I una oposició que no sap on està, amb una ApC que no se sap ben bé què és i una CR que és una olla de grills i que sembla no haver pensat gaire que això no s’aguanta i que unes eleccions la podrien agafar totalment a contrapeu. En fi…, que tampoc entenc gaire per què el govern Bartumeu no convoca eleccions perquè el descontrol és tan gran que encara tindria les de guanyar. I encara entenc menys com és que CR no s’ordena una mica i comença a pensar que això està al caure. I mentrestant els ciutadans que ens ho mirem tenim la sensació d’estar atrapats entre una secta i una olla de grills. Ho veig tan així que em plantejo tornar al vot blanc.
