Sarko… qui?
Ja ve, ja ve, ja és aquí l’ínclit Sarkozy (amb rima i tot…!). Però a què ve? A estirar-nos les orelles? A dir-nos que no estem fent bé els deures per sortir de determinades llistes? O a dir-nos que ho estem fent de conya? Segurament ve a fer de copríncep… I per què nassos volem un copríncep que ve escopetejat i amb presses i que ni tan sols té temps de saludar tots els càrrecs institucionals…, uns minutets de res. No crec ni que pugui dir bonjour, es quedarà amb el bon. Un senyor que està disposat a passar més temps en una etapa del Tour que entenent què caram és això tan estrany que en diuen Andorra (ou Andorre a les seves orelles…). Res…, que tot està cronometrat al minut, no fos cas que dediqués massa temps a això d’Andorra (ou Andorre). Sí, sí, ja ho sé…, ja ho sé… Tenim una Constitució segons la qual els coprínceps no prenen la sobirania al poble, que regnen però que no governen. I què? Si des del meu punt de vista al segle XXI no tenen sentit les monarquies, encara té menys sentit aquesta cosa que en diem coprincipat, entre un bisbe i el president d’una república democràtica. Bé, sí, és cert, té un punt d’exòtic, però potser, amb la situació actual, el que menys necessitem és ser exòtics. Com a mínim quan ve el Senyor Bisbe també ve a això, a fer de bisbe dins de la seva jurisdicció canònica, però a què ve el copríncep de dalt? Ve perquè toca…, però a nosaltres ens aporta poc. De fet ja va amenaçar d’abdicar durant la crisi dels paradisos. Llàstima, va ser una amenaça i no la va complir! En fi, tot arribarà… De fet m’ha agradat l’actitud que han tingut els cònsols d’Ordino, és coherent, no participaran en els actes de Sarkozy, han optat pels actes de Sarkono, amb tota la raó, des del meu punt de vista. Deixem-nos estar d’exoticismes i intentem presentar-nos com a normals al món, i tenir una república com a sistema d’Estat potser ens faria una mica més normals i més comprensibles (una miqueta, no molt més, però una micona de res potser sí). La veritat se sent poc, potser a la gent li fa cosa expressar-ho, però jo estic convençut que, tot i ser simbòlic, ens aniria millor amb una república. Perdoneu, però algú ho havia de dir…, o… no.
