Ningú no pot negar la dita popular segons la qual ningú no neix ensenyat, el que sabem és fruit de l’aprenentatge i la nostra predisposició a aprendre. Ara bé, tot i que ningú no neix ensenyat, és clar que no tots naixem amb el mateix pedigrí. Hi ha cognoms que en determinats llocs tenen més solera i tradició que d’altres. I més quan ens referim a la política i el poder econòmic. No ho sé, ni que sigui per posar un exemple genuïnament andorrà podríem parlar del cognom Reig. És innegable que Reig és un cognom que té pedigrí dins de la política andorrana, si més no així m’ho han ensenyat. A veure…, algun exemple… Sí! Ja ho tinc! Carles Enseñat Reig, per exemple, és un jove polític descendent de generacions de polítics. És l’exemple més clar i actual. De fet és l’exemple! Enseñat entra de ple en la política agafant la plaça que va deixar lliure l’anterior número tres de les llistes d’ApC, després del desencontre que va suposar l’estrany afer Encuentra, afer del qual no em sé avenir. Fos el que fos, l’afer Encuentra ha ajudat, per activa o per passiva, a activar la carrera política d’un Carles Enseñat que ja fa temps que busca la seva quota de poder dins de la política andorrana. Jurant el càrrec amb el mateix tricorni que havia portat el seu avi quan fou conseller general ens dóna una potent prova de pedigrí i llinatge polític. I què ens ensenyarà la nova situació? Aprendrem d’una vegada què caram és i quines idees representa això d’ApC? Potser sí, potser la nova situació ens ajudarà a entendre millor els objectius i els perquès dels moviments i les decisions d’ApC. Potser la nova situació i les intervencions del flamant conseller seran totalment aclaridores. També aprendrem qui mana realment dins d’aquest micropartit. Manarà Nomen? Se sentirà marcat de prop? S’imposarà el pedigrí davant…? Davant de…? En fi, no sabria com qualificar davant què s’imposarà el llinatge polític. El que és clar és que sigui quina sigui l’actuació d’Enseñat serà aclaridora. Si intervé molt, ens aclarirà amb les paraules. Si opta per la discreció, els seus silencis també ens aclariran qui mana dins d’ApC. Ostres quina responsabilitat! Tot i que néixer amb llinatge ja ho té això.
Llegia la setmana passada en aquest diari que en una enquesta dins de l’administració pública s’han detectat moltes corrupteles. Aparentment una notícia així ens hauria de fer posar a tots les mans al cap, però no he sentit massa comentaris sobre la notícia, sembla com si ja tinguéssim descomptat que això passa, que som així, fins i tot alguns deuen pensar que si fos el seu cas possiblement ells també caurien en la petita corruptela. En fi suposo que la notícia, la bona notícia, és que el Govern n’ha pres nota, el cap de Govern va ser contundent: per petites que siguin no són acceptables.
El mateix dia que llegia aquesta notícia rebia a la meva bústia de correu electrònic el típic correu amb parides vàries, normalment aquests correus electrònics van directes a la paperera, però aquest cop el vaig obrir perquè el títol em va cridar l’atenció. El cito en espanyol perquè és com el vaig rebre, deia així: “oferta de trabajo: se necesitan profesionales para acabar con la corrupción: Se buscan curas y electricistas”. En una primera lectura et quedes esparverat: què caram tenen a veure els endolls amb els rosaris!? Però vista l’enquesta que citava abans, l’enquesta de les petites corrupteles, vaig veure la relació de l’anunci amb problemes com aquest, el de les corrupteles, que, tot i que sempre han existit, s’accentuen amb la crisi. Així que sí, que vaig arribar a la conclusió que l’e-mail amb l’anunci de feina tenia tota la raó. Tota la raó perquè continuava dient (continuo citant en espanyol): “las funciones del trabajo serán las propias de la profesión de electricista o cura; o sea quitar enchufes y repartir hostias”. Cert, s’ha de posar fi a l’enxufisme, als edictes fets a mida, als assessors que cobren milionades per fer no se sap ben bé què, als favors polítics fets en forma de llocs de treball encara que siguin per no fer res. O sigui que sí, que la feina de posar fi als endolls a l’administració és una feina que requereix les habilitats d’un electricista i perquè l’electricista pugui fer bé la seva feina cal algú que doni algun cop de puny ben donat sobre la taula. O sigui que sí, que m’agrada l’e-mail: electricistes i capellans, prou endolls i alguna hòstia!
Estic segur que algun dia els estudiosos de la Política agafaran aquest país com a model d’estudi, com a lloc on estudiar les diferents tipologies de partits polítics. La veritat és que com a mostra pinta bé: petit, fàcil de tenir les estadístiques i les dades electorals i sobretot partits amb les tipologies de fun-cionament més diverses i variades. No des del sentit ideològic (tot i que alguna diferència hi deu haver) sinó des del punt de vista de les estructures i nuclis de poder. D’una banda, un partit sòlid, on mana un i només un, on alguns opinen per donar la raó al qui mana, òbviament, perquè si no estan en sintonia amb qui mana vol dir que hi estan en contra i aleshores acaben callant o… marxant. D’altra banda, tenim un partit que és més aviat un conglomerat d’interessos individuals on, contràriament a l’anterior, no mana ningú, ningú no sap ben bé què pensen i quan s’intenta regenerar tornen a sortir els fantasmes del passat, els parroquialismes, els interessos particulars, caciquisme modern, etcètera. L’oposició s’intenta regenerar creant el que anomenen Partit Reformista, mentre els de la Massana diuen que el que cal és una estructura parroquial forta. En fi, que l’oposició, que encara no sé si és liberal, reformista, conservadora o caciquil, s’intenta regenerar amb el sistema clàssic: “Primer m’arreglo el que és meu, després el que és de la família, més tard el de la parròquia i si em queden forces i ganes arreglo el país.” En fi, una fórmula digna d’estudi per als politòlegs. Finalment, hi ha els partidets, el que en diuen partit frontissa. Ara li toca a això que en diuen ApC, que, com sempre dic, no acabo de veure què és. Però tant és, pot ser l’ApC, l’AND o el Partit del Sumsumcorda, pot estar al centre o a la dreta. Tant se val, partit frontissa i a volar! Total no solen durar més d’una legislatura amb les mateixes inicials. I finalment hi ha els extraparlamentaris, que curiosament aquí en comptes de ser antisistema fan sopars. No em digueu que no és un panorama excitant per a un estudiós. Hi ha de tot: partits d’aparell, partits sorgits del caos on el que preval és l’interès personal dels qui el formen, partidets que desapareixen i no se sap ben bé què són i extraparlamentaris que sopen.
Dimecres arriba la Vuelta, suposo que és una bona notícia. Ens posiciona a l’exterior, fa parlar del país, dóna imatge, hores televisives en una de les etapes més importants de la ronda espa-nyola… fantàstic. Però… si l’etapa andorrana de la Vuelta és dimecres vinent vol dir que arriben el dia 8 de setembre, el dia de Meritxell. De totes formes no crec que la serpiente multicolor (utilitzant l’argot periodístic espanyol) vingui a Andorra a celebrar la festa de la nostra patrona, a fer una visita al santuari i a escoltar els discursos dels polítics i la missa del bisbe de la Seu.
Suposo que els calendaris d’una cursa d’aquesta envergadura necessiten un temps de maduració, calendaris que a vegades són difícils de dissenyar per fer content tothom. M’imagino que no es poden adaptar al 100% a les necessitats de la localitat on se celebra cada fi d’etapa. Però…, en fi, organitzar un final d’etapa té uns costos per a Andorra i en certa forma diuen que qui paga mana, oi? I per què ho dic tot això? Home doncs perquè potser s’hauria d’haver fet un esforç per evitar aquesta coincidència. El dia de Meritxell és un dia en què molta gent aprofita per sortir del país, fet que genera importants cues de sortida. I… si això ja és complicat encara ho serà més amb els talls de carreteres que comporta un esdeveniment ciclista d’aquesta envergadura.
Rebrà la Vuelta la presència institucional necessària que mereix l’esdeveniment quan la principal preocupació dels polítics són les recepcions, els discursos i encaixar la mà al Senyor Bisbe? I totes aquelles persones que acompanyen la serpiente multicolor (periodistes, tècnics dels equips, organitzadors…) que des del moment que saben que una etapa acaba a Andorra ja estan fent la llista del que compraran i estan agafant encàrrecs de familiars i amics (“per cert si vas a Andorra porta’m…”) s’emportaran una decepció de mil dimonis en veure que tot està completament tancat i barrat i la compra és impossible. Si anem perdent vendes així en temps de crisi… Realment no era factible fer arribar l’etapa un altre dia? Qui ho negocia això? Perquè realment fer arribar una cursa ciclista el dia de Meritxell està pensat amb els peus.
