Dimecres arriba la Vuelta, suposo que és una bona notícia. Ens posiciona a l’exterior, fa parlar del país, dóna imatge, hores televisives en una de les etapes més importants de la ronda espa-nyola… fantàstic. Però… si l’etapa andorrana de la Vuelta és dimecres vinent vol dir que arriben el dia 8 de setembre, el dia de Meritxell. De totes formes no crec que la serpiente multicolor (utilitzant l’argot periodístic espanyol) vingui a Andorra a celebrar la festa de la nostra patrona, a fer una visita al santuari i a escoltar els discursos dels polítics i la missa del bisbe de la Seu.
Suposo que els calendaris d’una cursa d’aquesta envergadura necessiten un temps de maduració, calendaris que a vegades són difícils de dissenyar per fer content tothom. M’imagino que no es poden adaptar al 100% a les necessitats de la localitat on se celebra cada fi d’etapa. Però…, en fi, organitzar un final d’etapa té uns costos per a Andorra i en certa forma diuen que qui paga mana, oi? I per què ho dic tot això? Home doncs perquè potser s’hauria d’haver fet un esforç per evitar aquesta coincidència. El dia de Meritxell és un dia en què molta gent aprofita per sortir del país, fet que genera importants cues de sortida. I… si això ja és complicat encara ho serà més amb els talls de carreteres que comporta un esdeveniment ciclista d’aquesta envergadura.
Rebrà la Vuelta la presència institucional necessària que mereix l’esdeveniment quan la principal preocupació dels polítics són les recepcions, els discursos i encaixar la mà al Senyor Bisbe? I totes aquelles persones que acompanyen la serpiente multicolor (periodistes, tècnics dels equips, organitzadors…) que des del moment que saben que una etapa acaba a Andorra ja estan fent la llista del que compraran i estan agafant encàrrecs de familiars i amics (“per cert si vas a Andorra porta’m…”) s’emportaran una decepció de mil dimonis en veure que tot està completament tancat i barrat i la compra és impossible. Si anem perdent vendes així en temps de crisi… Realment no era factible fer arribar l’etapa un altre dia? Qui ho negocia això? Perquè realment fer arribar una cursa ciclista el dia de Meritxell està pensat amb els peus.
Llegia al Diari d’ahir que hem deixat de ser el quart destí turístic dels ciutadans espanyols per passar a ser el cinquè. A poc a poc anem perdent pistonada en tot. I pel que veig ens posem les mans al cap però no fem massa cosa per solucionar-ho, si més no des de l’administració pública. Si ens fixem en algunes de les decisions preses més aviat anem en la direcció contrària (exemple: els diumenges de tancament obligatori per als comerços). Només ens faltava el retard en les obres de la carretera de la Seu a Andorra i l’apagada telefònica que va viure fa dos dies el nostre país. Sí, sí d’acord, el tema de l’N-145 és una decisió del govern espanyol i no nostra… I jo em pregunto: no és tan amic dels socialistes espanyols el nostre cap de Govern? Però si sempre el veiem fent berenars i trobades amb els teòrics caps del socialisme espanyol, quan no és un congrés, és una botifarrada, i quan no una trobada informal… Ara això sí, la foto mai no falta. Sempre veiem a les fotos un Jaume Bartumeu departint de forma amical amb cares molt conegudes del socialisme espanyol (…o català, que de fet és el mateix). I qui mana a Espanya? Jo diria que són els socialistes, els que surten sovint retratats amb el senyor Bartumeu. El trist és que els grans contactes amb el socialisme espanyol són contactes buits, com a mínim jo no veig que serveixin per a res que no sigui la fantàstica foto d’un important Jaume Bartumeu xerrant amicalment amb algun important socialista espanyol. Aiggg! Al senyor cap de Govern li donen les engrunes dels berenars i les trobades de socialistes, però a l’hora del tall, que és on hi ha les proteïnes, li treuen el plat de taula i li donen les gràcies per haver vingut. I… la carretera de la Seu a Andorra, la famosa N-145, haurà d’esperar; ni per una cosa tan important per a Andorra hem estat capaços d’influir. És clar que potser quan el senyor Bartumeu trucava al conegut ministre Pepiño Blanco el telèfon no funcionava i com que l’avaria era d’Espanya el cap de Govern no en té cap culpa; de fet com sempre, Bartumeu no té mai culpa de res. En fi, de moment les engrunes, perquè el tall haurà d’esperar… i mentrestant el país cada cop està pitjor (que Déu ens agafi confessats!)
M’agrada l’esport, m’encanta l’esport com a espectacle, i… quan l’esport es transforma en quelcom estètic, digne de veure per la plasticitat i capaç d’alegrar la vista fins i tot d’aquells que no hi entenen, aleshores l’esport es converteix en alguna cosa que tendeix cap a l’art, cap a la creativitat en estat pur. El Barça ens ha acostumat a això, el Barça de Josep Guardiola ha fet gaudir de l’esport com a espectacle fins i tot aquells que no són del Barça i aquelles persones que no són apassionades del futbol. Després de dues temporades espectaculars es podria pensar que l’equip ja ha viscut un cicle i que està arribant al final d’una etapa. Doncs no! El partit de la Supercopa del dissabte passat contra el Sevilla va ser senzillament espectacular, en el sentit literal de la paraula. Un autèntic espectacle! Sense canviar el nucli i la forma de jugar de l’equip es van fent petits canvis, que al meu entendre encara milloren més l’essència del Dream Team de Pep Guardiola. Guardiola va fent versions diferents d’un joc fora de sèrie. David Villa només va jugar la segona part, però quina passada! I això que no va marcar! No va caldre, sense gols va ser igualment un fora de sèrie, se li veien les ganes d’agradar. Com juga el paio! I si això ho combinem amb Iniesta i Messi, que va fer un hat-trick sense despentinar-se, la combinació és total! La veritat, vaig anar al camp amb la idea d’anar a veure un partit més d’estiu i vaig sortir com si hagués anat a veure un espectacle líric. I dit tot això, el més al·lucinant és que som a l’agost! Després d’haver anat a jugar partits amistosos per aquests mons de Déu i amb alguns jugadors havent descansat molt pocs dies! Pinta bé, pinta molt bé aquesta temporada, de moment ja no l’acabarem amb les butxaques buides perquè ja tenim un títol a la butxaca, el vuitè de l’era Guardiola (que duri!). El vuitè en dos anys!
A la vida es poden canviar moltes coses; un es pot divorciar, pot canviar de cotxe tants cops com l’economia li permeti, pot canviar de ciutat, fins i tot d’idees polítiques, però encara no conec ningú que hagi canviat els sentiments en matèria de colors futbolístics. Així que ser del Barça és una sort de la qual jo gaudeixo…
És curiós, però a vegades el progrés tecnològic, la recerca de darrer nivell o el tenir un exèrcit de darrera generació no impliquen progrés moral o una societat avançada. Recordo un cop quan uns familiars meus que havien visitat no sé quin país del golf Pèrsic em defensaven el país com a altament desenvolupat i del Primer Món. L’argument? La tecnologia, la modernitat dels edificis i no sé quantes coses més… Però oblidaven que en aquell país del golf Pèrsic, del qual no recordo el nom, la gent no vota, les dones no diuen ni es passegen com volen i el sultà o el xeic que mani en aquell moment té un poder quasi tan absolut com els reis absolutistes de l’edat mitjana. Aquells familiars em parlaven d’un país àrab del golf Pèrsic, però el que està passant aquests dies amb l’Iran encara és més bèstia que el fet que una dona no pugui dir el que vol o no es pugui moure com vol. Sakineh Mohamadi Ashtiani està esperant de ser executada. Delicte? Adulteri… Ja és bèstia la condemna a mort per una cosa que aquí mai consideraríem delicte, però encara és més heavy la forma de procedir amb l’execució: lapidació! La dona serà enterrada fins al pit i serà apedregada fins a la seva mort amb pedres que no siguin prou grans com per matar-la al primer cop, ni prou petites que no li facin mal. Això és el que diu textualment el codi penal iranià, basat en l’islam més integrista. Religió i Estat són una mateixa cosa com a l’edat mitjana. Les execucions públiques estan a l’ordre del dia com a l’edat mitjana. La dona és inexistent com a l’edat mitjana. És així, es pot tenir una societat avançada tecnològicament, tenir ordinadors a cada cantonada, tenir una tecnologia militar i nuclear de darrera generació i viure a l’època medieval. Això és el que passa allà. Per això quan alguns amb ànim de ser molt progres ens diuen que hem d’integrar totes les cultures i totes les maneres de fer, doncs, home… totes les maneres de fer potser no, fins i tot les hem de combatre. I és que la nostra tolerància s’ha d’acabar on comença la intolerància i les animalades que fan que determinats humans no siguin dignes de ser-ho. Amb ballestes i catapultes o amb bombes atòmiques i míssils, edat mitjana igualment. Quina por!