És clar que la neu és per a nosaltres un sector estratègic, igual que ho és el petroli per als països del Golf Pèrsic. El patiment que hem tingut molts amb un inici de temporada sense precipitacions podria ser similar a l’assecament d’un pou en un país petrolífer. Finalment ha rajat el pou del petroli blanc i es podran fer les tres proves previstes a Andorra del calendari de la Copa del Món d’esquí alpí femení. Però… jo em pregunto: tothom té clar que la neu és un sector estratègic? Perquè a vegades no ho sembla. Ara es parla de les proves de la Copa del Món, però no veig que es parli gaire als mitjans dels esports de neu més a la base, se’n parla, però no suficientment, sense la consciència de sector estratègic. I això es veu en tots els àmbits, no únicament en el de l’esport de competició. No acabo de veure una estratègia de comunicació conjunta de la marca Andorra. Sembla que cadascú va pel seu compte a l’hora de vendre el destí de neu que és Andorra, Vallnord per un costat i Grandvalira per l’altre (i Grandvalira alhora dividit en dos!). Sóc un lliberal (o social-liberal) convençut pel que fa als drets de propietat i al funcionament del lliure mercat, però, en el cas de la neu, la competició no es juga entre les diferents estacions an-dorranes, es juga entre Andorra i els altres destins de neu de l’àmbit europeu. És molt important, però molt important, prendre consciència que fora de les nostres fronteres, pel que es refereix a la neu, cal un missatge unificat en comptes d’una polifonia amb notes harmònicament discordants, perquè si la música arriba harmònicament malament el que dóna és mal de cap i el que hem de donar als nostres potencials visitants és ganes de venir i no mal de cap! I si aquesta coordinació no són capaços de fer-la els privats caldrà que des del Govern es faci un plantejament per coordinar i gestionar l’estratègia de venda del destí de neu que és Andorra. I… insisteixo, sóc poc partidari de l’intervencionisme, però quan estem davant d’un sector estratègic que està més per les guerres internes que per sumar esforços cal fer-hi alguna cosa. Perquè els guanys d’una bona gestió no són només per a les estacions, si ve gent a esquiar hi guanyem tots!
Volare, oh oh oh! Volare… Des que tinc ús de raó que sento parlar de projectes d’aeroports propers a Andorra i darrerament, d’heliports. De fet vaig veure com construïen l’aeroport de la Seu quan jo era petit. I… darrerament he vist com l’han arreglat, i la veritat és que fa molt i molt goig, té una pista ampla i llarga i una terminal que no està gens malament. Realment fa patxoca. Però… (tot té un però) pocs avions s’hi veu volar. Ohhh, amb lo xulo que és! En fi, suposo que en el moment en què es va construir els seus promotors ho van fer amb el suport d’un bon pla de negoci i amb l’esperança que aquella infraestructura fos l’autèntic aeroport d’Andorra. Però, no! Ni ens fa d’aeroport, ni ha estat mai rendible! En fi… suposo que això de les infraestructures aeroportuàries no deu ser massa bon negoci quan només 11 dels 47 aeroports que gestiona AENA (l’entitat propietària i gestora dels aeroports públics espanyols) són rendibles. Quan veus això penses: “si és per donar un servei públic, doncs ja s’ha d’assumir que estiguin en números vermells”. Però és que resulta que un terç d’aquests aeroports no supera els 260 passatgers al dia! Això és el que passa amb els aeroports, el tema dels heliports és diferent, per això m’imagino que hi deu haver una cua quilòmetrica per oferir-se a fer l’heliport d’Andorra! A veure… suposo que el transport aeri des d’Andorra no pot ser de cap altra manera i m’imagino que hi haurà gent que utilitzarà aquest mitjà de desplaçament com a alternativa al cotxe, i més vistes les connexions que tenim per carretera amb el nostre país. A més, pot ser una bona alternativa per connectar amb vols que surtin d’altres aeroports, especialment del de Barcelona. Segur que els qui es presentin a la licitació per construir l’heliport ho tindran tot calculat i segur que tenen clar que això funcionarà, cosa que a priori sembla així, especialment en tema de les connexions amb altres vols. Però… compte! Com a mínim cal analitzar altres experiències i evitar que en el futur l’heliport es converteixi en un pràctic solàrium amb un immens restaurant amb forma de terminal. Ara bé si és necessari i d’utilitat pública i el risc és privat… doncs, endavant… bugui bugui i a volar!
El Govern ja té llest el projecte de llei d’obertura econòmica. És evident que la situació econòmica actual obliga a prendre mesures, però una llei d’obertura no és només necessària perquè la situació hi obligui, és necessària perquè no podem continuar vivint en l’autarquia. Són, sense cap mena de dubte, les societats obertes aquelles que creixen i s’endinsen en el desenvolupament. La competència no ha de fer por a aquells que siguin competents en la seva àrea de coneixement o de negoci. Precisament quan un se sent competent s’ha de sentir totalment preparat per afrontar la competència. Amb crisi o sense no puc entendre que haguem tardat tants anys, no ja a tenir un projecte de llei sinó a parlar d’obertura. Sense obertura no podem parlar obertament de lliure competència. I això que hem tingut durant molts anys un govern que s’autodenominava liberal! És clar que era molt conservador i molt poc liberal; cal recordar que durant els anys de fornerisme l’administració pública va créixer d’una forma estratosfèrica. De totes formes una obertura sempre ha de ser en doble sentit, si obrim les portes ens les han d’obrir a fora. Més fotut ho té el sector financer, a qui no li’n deixaran passar ni una. Si més no això és el que s’extreu dels avisos que ha anat deixant la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que ja va dir que seran exigents amb les demandes d’informació fiscal a països com Andorra, a més d’intensificar els controls fronterers. És evident que com més durs es posin al nostre entorn amb aquest tema més complicada serà la subsistència del model de negoci actual de la banca andorrana. Ja han començat a exportar serveis, és cert, però cal que vagin en compte cap a on els exporten. El segon país citat en la llista de Sáenz de Santamaría era Panamà, justament el lloc que alguns bancs del país estan utilitzant per donar sortida a aquells clients espanyols que volen posar una distància amb Andorra. És com si tot ens portés cap a un compromís on els altres sectors econòmics del país accedirien lliurement al mercat espanyol amb la contrapartida d’una banca més transparent amb les autoritats fiscals del nostre entorn. Tot apunta a una guerra de lobbies. A veure…
La setmana passada l’agència de notícies France-Presse (AFP) publicava un teletip que em va cridar l’atenció. En principi no anava més enllà de la notícia curiosa que m’imagino que pocs mitjans van publicar. La notícia deia més o menys el següent: “Prohibit l’ingrés de polítics. Sense excepcions: un restaurant de New Hampshire, escenari de les properes primàries del Partit Republicà, va decidir prohibir l’ingrés als candidats després de vàries queixes de clients.” És cert que cadascú a casa seva fa el que vol i que si el propietari d’un restaurant no vol deixar entrar determinada gent a casa seva hi té tot el dret. El que em preocupa és el nivell a què està arribant la percepció dels polítics per part dels ciutadans. Tal com estava redactat l’anunci en aquell petit restaurant de New Hampshire, l’anunci de prohibit polítics s’assembla més als clàssic anuncis de “gossos no” o “prohibit fumar”, o a aquell tan típic en els bars d’abans que deia “prohibit escopir a terra”, que a cap altra cosa. I… és que la classe política està patint un desprestigi constant a tot arreu, ja sigui aquí o als Estats Units. Un desprestigi que amb la crisi s’ha vist incrementat als màxims nivells. Lògicament com en totes les professions i sectors hi ha de tot, però el problema no està en la percepció de determinades individualitats com en la percepció general de la classe política. I aquesta percepció negativa és fatal per a la convivència democràtica. Perquè la base de la democràcia es basa en la política, es basa en la persona feta política per voluntat popular, en el polític triat d’entre els seus iguals. Evidentment fora de les democràcies també hi ha polítics, però no és d’aquests de qui estic parlant, i de fet ja em va bé que els polítics de les dictadures pateixin desprestigi. Estic parlant dels polítics triats en democràcia, sense els quals no hi hauria democràcia. I és perquè són la peça clau de tot sistema democràtic que cal que tots, la societat sencera, d’aquí i d’on sigui, fem un esforç per retornar el prestigi als polítics, que al cap i a la fi els triem entre tots. Finalment, no són més que un reflex de la societat i si ells tenen poc prestigi deu ser perquè la societat tampoc funciona!
