Francesc Robert

‘Volare, oh, oh, oh!’

blocs — Mon, 30 Jan 2012 06:27:37 +0000

Volare, oh oh oh! Volare… Des que tinc ús de raó que sento parlar de projectes d’aeroports propers a Andorra i darrerament, d’heliports. De fet vaig veure com construïen l’aeroport de la Seu quan jo era petit. I… darrerament he vist com l’han arreglat, i la veritat és que fa molt i molt goig, té una pista ampla i llarga i una terminal que no està gens malament. Realment fa patxoca. Però… (tot té un però) pocs avions s’hi veu volar. Ohhh, amb lo xulo que és! En fi, suposo que en el moment en què es va construir els seus promotors ho van fer amb el suport d’un bon pla de negoci i amb l’esperança que aquella infraestructura fos l’autèntic aeroport d’Andorra. Però, no! Ni ens fa d’aeroport, ni ha estat mai rendible! En fi… suposo que això de les infraestructures aeroportuàries no deu ser massa bon negoci quan només 11 dels 47 aeroports que gestiona AENA (l’entitat propietària i gestora dels aeroports públics espanyols) són rendibles. Quan veus això penses: “si és per donar un servei públic, doncs ja s’ha d’assumir que estiguin en números vermells”. Però és que resulta que un terç d’aquests aeroports no supera els 260 passatgers al dia! Això és el que passa amb els aeroports, el tema dels heliports és diferent, per això m’imagino que hi deu haver una cua quilòmetrica per oferir-se a fer l’heliport d’Andorra! A veure… suposo que el transport aeri des d’Andorra no pot ser de cap altra manera i m’imagino que hi haurà gent que utilitzarà aquest mitjà de desplaçament com a alternativa al cotxe, i més vistes les connexions que tenim per carretera amb el nostre país. A més, pot ser una bona alternativa per connectar amb vols que surtin d’altres aeroports, especialment del de Barcelona. Segur que els qui es presentin a la licitació per construir l’heliport ho tindran tot calculat i segur que tenen clar que això funcionarà, cosa que a priori sembla així, especialment en tema de les connexions amb altres vols. Però… compte! Com a mínim cal analitzar altres experiències i evitar que en el futur l’heliport es converteixi en un pràctic solàrium amb un immens restaurant amb forma de terminal. Ara bé si és necessari i d’utilitat pública i el risc és privat… doncs, endavant… bugui bugui i a volar!

Obertura

blocs — Mon, 23 Jan 2012 06:22:18 +0000

El Govern ja té llest el projecte de llei d’obertura econòmica. És evident que la situació econòmica actual obliga a prendre mesures, però una llei d’obertura no és només necessària perquè la situació hi obligui, és necessària perquè no podem continuar vivint en l’autarquia. Són, sense cap mena de dubte, les societats obertes aquelles que creixen i s’endinsen en el desenvolupament. La competència no ha de fer por a aquells que siguin competents en la seva àrea de coneixement o de negoci. Precisament quan un se sent competent s’ha de sentir totalment preparat per afrontar la competència. Amb crisi o sense no puc entendre que haguem tardat tants anys, no ja a tenir un projecte de llei sinó a parlar d’obertura. Sense obertura no podem parlar obertament de lliure competència. I això que hem tingut durant molts anys un govern que s’autodenominava liberal! És clar que era molt conservador i molt poc liberal; cal recordar que durant els anys de fornerisme l’administració pública va créixer d’una forma estratosfèrica. De totes formes una obertura sempre ha de ser en doble sentit, si obrim les portes ens les han d’obrir a fora. Més fotut ho té el sector financer, a qui no li’n deixaran passar ni una. Si més no això és el que s’extreu dels avisos que ha anat deixant la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que ja va dir que seran exigents amb les demandes d’informació fiscal a països com Andorra, a més d’intensificar els controls fronterers. És evident que com més durs es posin al nostre entorn amb aquest tema més complicada serà la subsistència del model de negoci actual de la banca andorrana. Ja han començat a exportar serveis, és cert, però cal que vagin en compte cap a on els exporten. El segon país citat en la llista de Sáenz de Santamaría era Panamà, justament el lloc que alguns bancs del país estan utilitzant per donar sortida a aquells clients espanyols que volen posar una distància amb Andorra. És com si tot ens portés cap a un compromís on els altres sectors econòmics del país accedirien lliurement al mercat espanyol amb la contrapartida d’una banca més transparent amb les autoritats fiscals del nostre entorn. Tot apunta a una guerra de lobbies. A veure…

‘No s’admeten polítics’

blocs — Mon, 16 Jan 2012 06:40:10 +0000

La setmana passada l’agència de notícies France-Presse (AFP) publicava un teletip que em va cridar l’atenció. En principi no anava més enllà de la notícia curiosa que m’imagino que pocs mitjans van publicar. La notícia deia més o menys el següent: “Prohibit l’ingrés de polítics. Sense excepcions: un restaurant de New Hampshire, escenari de les properes primàries del Partit Republicà, va decidir prohibir l’ingrés als candidats després de vàries queixes de clients.” És cert que cadascú a casa seva fa el que vol i que si el propietari d’un restaurant no vol deixar entrar determinada gent a casa seva hi té tot el dret. El que em preocupa és el nivell a què està arribant la percepció dels polítics per part dels ciutadans. Tal com estava redactat l’anunci en aquell petit restaurant de New Hampshire, l’anunci de prohibit polítics s’assembla més als clàssic anuncis de “gossos no” o “prohibit fumar”, o a aquell tan típic en els bars d’abans que deia “prohibit escopir a terra”, que a cap altra cosa. I… és que la classe política està patint un desprestigi constant a tot arreu, ja sigui aquí o als Estats Units. Un desprestigi que amb la crisi s’ha vist incrementat als màxims nivells. Lògicament com en totes les professions i sectors hi ha de tot, però el problema no està en la percepció de determinades individualitats com en la percepció general de la classe política. I aquesta percepció negativa és fatal per a la convivència democràtica. Perquè la base de la democràcia es basa en la política, es basa en la persona feta política per voluntat popular, en el polític triat d’entre els seus iguals. Evidentment fora de les democràcies també hi ha polítics, però no és d’aquests de qui estic parlant, i de fet ja em va bé que els polítics de les dictadures pateixin desprestigi. Estic parlant dels polítics triats en democràcia, sense els quals no hi hauria democràcia. I és perquè són la peça clau de tot sistema democràtic que cal que tots, la societat sencera, d’aquí i d’on sigui, fem un esforç per retornar el prestigi als polítics, que al cap i a la fi els triem entre tots. Finalment, no són més que un reflex de la societat i si ells tenen poc prestigi deu ser perquè la societat tampoc funciona!

Xut a la tele!

blocs — Mon, 09 Jan 2012 06:25:40 +0000

Diuen que, a vegades, els gossos que borden molt mosseguen poc. El nostre Govern parlava de grans canvis en l’estructura pressupostària del país; certament s’ha tancat un pressupost de contenció i, d’altra banda, el ministre Cinca fa mesos que batalla per un aprimament dels costos de l’administració. Però hi ha un tema que no sé per quins set sous fa mesos que està encallat a la taula del cap del Govern: la tele! Mentre ha estat un instrument a disposició dels governants ha anat creixent i creixent, i quan la crisi està ensenyant unes dents més esmolades que mai resulta que suposa un cost enorme! Es veu que ara és costosa i sobredimensionada (i…, de fet, si ho comparem amb altres televisions que abasten una població i un territori similar al nostre jo diria que l’afirmació és certa). I…si tan sobredimensionada i costosa és, per què el Govern, i especialment el seu cap, no va agafar el toro per les banyes en el seu moment i va prendre decisions que, per dures que fossin, haguessin representat un exemple del que cal fer quan la crisi és tan dura que s’han de retallar determinats luxes. Doncs no ho va fer en el seu moment i quan ha decidit agafar el toro per les banyes, en comptes de demostrar dots de governant que pren decisions, ha xutat i ha deixat la pilota al camp dels empleats d’Andorra Televisió fent directament el pont als dos màxims executius de la ràdio i la televisió pública. Home…, doncs no sé si és ben bé la forma com ha d’actuar qui lidera un Estat per petit que sigui. Un primer ministre, del país que sigui, ha de prendre decisions constantment, és la seva feina, de fet treballa d’això, de prenedor de decisions, no pas de xutador de pilotes que es van quedant al camp del davant perquè els jugadors del camp del contrari xutin finalment la decisió. Jo crec que governar és executar i prendre decisions no xutar pilotes al camp del davant. Ara bé, potser hi ha quelcom més en determinats xuts (com per exemple el de la tele): si xutes a un camp on els jugadors estan desorganitzats i tenen filosofies de joc diferents i interessos personals diversos, és possible que la bola torni amb poca potència i el remat encara sigui més fort. No ho sé…una mica maquiavèl·lic i estrany tot plegat!

Tòtems constitucionals

blocs — Mon, 02 Jan 2012 06:22:35 +0000

Més enllà de la política del dia a dia, del debat entre partits, de la pugna pel poder, de les guerres internes de partits, de la gestió dels comuns, de l’aprovació dels pressupostos… ha d’haver-hi un debat polític que vagi molt més enllà d’aquesta política basada en el tacticisme i en el curt termini. Un debat polític que lògicament s’ha de donar en els partits polítics però també més enllà, atesa l’excessiva visió a curt termini que tenen aquestes organitzacions. Aquesta és la feina de la Societat Civil, debatre els grans temes que van més enllà de la gestió dels quatre anys d’una legislatura. I en aquest sentit crec que tota societat democràticament organitzada ha de debatre de tant en tant la seva norma bàsica, o com a mínim la utilitat d’alguns dels seus punts. Fa més de 18 anys que es va aprovar la Constitució del nostre país i potser toca, com a mínim, posar sobre la taula i debatre si tots els seus punts continuen vigents. Per exemple hi ha una sèrie de tòtems que semblen intocables però que, com a societat democràtica que som, tenim el dret, i crec que quasi l’obligació, de debatre de tant en tant. Gairebé ningú s’atreveix a posar determinats temes sobre la taula… però… i per què no? Per exemple… tot i estar a l’origen del que és Andorra, és necessària l’existència d’una figura anacrònica com la dels Coprínceps? És viable una Andorra republicana? Cal que els comuns tinguin el poder que tenen? És just que el Consell General tingui una representació paritària entre població i territori essent el nostre país tan petit (tant en dimensió territorial com en nombre d’habitants)? Hem de continuar amb el sistema electoral que tenim on els consellers elegits en la circumscripció territorial tenen uns costos en nombre de vots molt diferents en funció de la parròquia? Cal mantenir l’obligatorietat dels andorrans de tenir una nacionalitat única? L’any 93 sortíem d’un tipus d’organització política concreta i possiblement la Constitució va ser un pas per superar una estructura política lligada al passat. Però ara, ja ben entrats en el segle XXI, la situació és diferent i potser ens hem de plantejar debatre moltes coses. Les constitucions no són, ni han de ser, eternes!

Xavier Barios

blocs — Mon, 26 Dec 2011 06:39:13 +0000

Dijous passat vaig pujar a esquiar a Arcalís, acompanyava el meu fill a entrenar, després d’aparcar el conductor del cotxe del meu darrere ens va saludar, vaig saludar de forma automàtica però sense veure de qui es tractava…Tot i que no vaig tardar gaire a saber qui era quan vaig veure que sortia una cadira de rodes per la porta. Poques persones amb cadira et podies trobar a quarts de nou del matí en una estació d’esquí andorrana. Era l’amic Xavier Barios, sempre amb un somriure a la boca, sempre amable i sense estalviar cordialitat. Vam xerrar una estoneta, feia temps que no ens veiem, em va explicar com li havien anat les curses al seu fill Gabriel a Noruega, els dies que havia esquiat aquesta temporada, les ganes que tenia d’esquiar…en fi que no vam parlar del temps, de fet amb el Xavi era difícil parlar del temps, sempre tenia algun tema de conversa. El vaig conèixer fa molts anys, en deu fer vint-i-sis, en un curs de monitor d’esquí a Soldeu, tots dos fèiem el curs i vam sintonitzar bé. El Xavi era un apassionat per l’esport, crec que ho ha estat tota la vida. El vaig conèixer esquiant, però també era un gran aficionat a córrer, recordo haver corregut algunes vegades amb ell, després va començar amb el ciclisme, fins que un accident el va deixar en una cadira de rodes. Però tot i la cadira, tot i la paraplegia, mai va desaparèixer la seva passió per l’esport. Una passió que vivia amb constància i dedicació, sempre que el trobava em parlava de les curses d’esquí amb cadira, dels seus objectius esportius, de la carrera esportiva del seu fill…, era com ja he dit un apassionat per l’esport. Divendres em vaig quedar glaçat quan em van dir que havia mort en un accident d’esquí. En el moment d’escriure aquesta columna encara em sembla que no pugui ser, em sembla impossible que una persona tan vital hagi perdut la vida! Dijous vam xerrar per darrera vegada i ja no ho tornarem a fer. La mort forma part de la vida, és cert i com a tòpic està molt bé, però quan algú que t’aprecies se’n va fot,…i fot molt. I si qui se’n va és un paio com cal, doncs encara fot més! Des d’aquí vagi el meu condol cap al seu fill, la seva dona i la seva família. Xavi, descansa en pau!

Què farà la Rosa?

blocs — Mon, 19 Dec 2011 06:32:58 +0000

És evident que la Rosa Ferrer i el seu equip van fer un més que bon resultat en les darreres eleccions comunals, sobretot si tenim en compte que no tenia al darrere ni la infraestructura d’un partit ni el poder del caciquisme local (ja sigui caciquisme de dretes o caciquisme d’esquerres). Sí, és cert, era la cònsol sortint, i també és cert que qui es presenta des del poder sempre surt uns metres més endavant en la línia de sortida, però això no treu cap mèrit a la forma com la Coalició d’Independents va guanyar les eleccions. Però vist com ha quedat el panorama polític, cal preguntar-se si aquesta coalició ha estat un projecte purament conjuntural per presentar-se a unes eleccions comunals o si en la ment de la seva gent hi ha realment una visió d’Estat. No sé qui ho ha de liderar, però és clar que hi ha un espai entre la dreta tradicional i l’esquerra (representada en part pel PS, però també pels Verds, que tot i no tenir representació parlamentaria es fan sentir, o per les veus dissonants que han deixat el PS des de l’esquerra, com Esteve López o altres membres d’Esquerra Socialista). En principi aquest semblava que era el projecte de Demòcrates per Andorra, però després de les darreres eleccions i de veure com es va desenvolupar la campanya electoral és clar que el que al seu moment havia estat el PLA encara pesa molt dins de DA, no només en persones sinó també en la forma de fer. En les eleccions generals del passat 3 d’abril vam viure la il·lusió òptica que DA havia estat un projecte que havia aconseguit la quadratura del cercle, escombrant d’una banda un PS arrogant que s’havia agafat al poder d’una forma irracional i de l’altra deixant en un segon terme als cacics locals i les seves formes de fer i de ser. La realitat de les darreres eleccions ha deixat clar que si els dirigents de DA no van amb compte aquest partit es pot convertir en el PLA (segona època). Aleshores queda un espai per omplir entre el PS ( i les altres esquerres) i la dreta, que pel que sembla comença a representar DA. Serà la Ferrer i el seu equip qui ocuparà aquest espai? O més aviat ocuparan l’espai d’un PS que sembla que no acaba d’aixecar el cap després del les fortes patacades? I… què farà la Rosa?

On són els límits?

blocs — Mon, 12 Dec 2011 06:40:36 +0000

L’altre dia llegia a Internet que un jove brasiler havia mort després d’haver-se masturbat quaranta-dues vegades seguides. Sí, sí, quaranta-dues vegades seguides! Segons la notícia, el jove presentava cremades de tercer grau a la mà, no m’estranya… tanta estona fotent-li ha de quedar tot socarrimat! Sí, sí, la notícia deia quaranta-dues! A vegades hi ha coses que no tenen límit! Però… al tanto, vist el cas, amb aquest tema el límit està en quaranta-dues vegades! Després la palmes! Fins i tot el jove en qüestió s’ha convertit com en una mena de mite, tant és així que a la xarxa hi circula una pàgina web en honor a la notícia digna de rècord Guinness. La veritat és que la condició humana sembla no tenir límits. Continuo flipant quan llegeixo que en el món del porno hi ha com una mena de cursa per veure quina és l’actriu que aconsegueix tenir sexe amb més homes de forma seguida i sense parar en un mateix dia. Va començar una tal Klaudia Figura, amb 646 homes, rècord que va ser aviat superat per una altra actriu anomenada Marianna Rokita, amb 759, i actualment el rècord està en mans de Lisa Sparxxx, amb 919! Amb una marca d’un minut i cinquanta-set segons per home! Posats a fer no entenc per què no va intentar arribar als mil que és un número molt més rodó. No hi ha notícies que cap d’aquestes tres atletes hagi mort, amb la qual cosa cal imaginar que el límit encara està més amunt. Seguirem com evoluciona la cursa per aconseguir aquest curiós rècord del món! Realment la misèria humana pot fer coses inversemblants! En fi, hi ha gent per a tot! Realment els límits de la condició humana són inabastables per a la majoria… tot i que sempre hi ha algú disposat a anar al límit! I què em dieu d’aquell pare que va castigar el seu fill de tres anys posant-lo una estoneta a la rentadora! El pecat? Portar-se malament a la guarderia. Lògicament la cosa va acabar fatal i el nen va morir. I aquell tatuador que després de veure com la seva xicota el deixava li va voler oferir un darrer tatuatge i a traïció li va tatuar una gran cagarada a l’esquena, amb mosques incloses! On són els nostres límits? Els humans som capaços d’allò més impensable i… absurd! La feina de psicòleg té realment molt futur!

Ningú no tirarà coets!

blocs — Mon, 05 Dec 2011 06:46:52 +0000

Ja ben entrat en el segle XXI, on el món de la comunicació ha viscut un canvi radical els darrers anys, sembla completament anacrònic veure la compareixença d’un ministre donant dades durant una nit electoral. Ahir va aparèixer solemnement, diverses vegades, el ministre Marc Vila donant unes xifres que tothom ja havia vist per Internet, a la mateixa web del Govern, replicat a les xarxes socials i repetit ja als mitjans de comunicació tradicionals com la ràdio. Quin sentit té sortir a donar dades que ja sap tothom? Això tenia sentit quan l’elector esperava intrigat tenir un avenç dels resultats mentre esperava que anés progressant l’escrutini. Una altra cosa és fer el balanç final, però sortir a donar dades. Bé, només era una observació.
I…vistos els resultats es veu com continua l’efecte Toni Martí i la seva onada taronja, i d’altra banda el Partit Socialdemòcrata continua immers en la seva corba descendent. Comença a ser preocupant que el que ha de ser el primer partit de l’oposició en aquest país no acabi d’aixecar el cap en la ja començada era post-Jaume. Suposo que la renovació i el rejoveniment dels quadres dirigents del PS necessita més temps per donar els seus fruits. Per un altre costat Demòcrates per Andorra no pot celebrar el seu èxit tirant coets i obrint xampany a dojo. El resultat d’Andorra demostra una gran miopia del comitè parroquial d’Andorra la Vella, era previsible que el carisma de la cònsol sortint arrossegaria un nombre molt important de vots que DA no va saber valorar…A Canillo han guanyat, òbviament no era complicat, anaven sols, ara bé, la gran quantitat de vots blancs no dóna a DA una legitimitat moral completa. I la lluita fratricida de la Massana és molt preocupant per a un partit de nova creació que pretén liderar la renovació d’aquest país! A més, la victòria electoral de DA s’ha donat en una ambient electoral apàtic i amb una de les participacions més baixes dels darrers anys. Pocs coets tiraran!
I…finalment estic preocupat perquè ni durant la campanya ni en les anàlisis post-electorals no he sentit parlar gaire de renovació del poder dels comuns, ni de reducció de despeses ni de renovació de l’estructura de l’Estat, que dóna un pes descomunal als comuns.

Votar o no votar?

blocs — Mon, 28 Nov 2011 06:45:45 +0000

En menys d’una setmana sabrem els resultats de les eleccions comunals, tot i que molts electors ja han dipositat la seva papereta a la Batllia. De totes les eleccions que he viscut des que voto, i ja fa anys, des del 1985 per ser més concret, aquestes són les que menys interès m’han despertat. Dit això, no acabo de saber si és una cosa meva o és que aquestes eleccions són totalment insulses per a tothom. La primera decepció va ser durant la precampanya, amb debats que giraven més al voltant de cares i noms que no al voltant del contingut dels programes o de la viabilitat dels comuns avui. I no ho dic només per l’escassa viabilitat econòmica que tenen els comuns, sinó pel poc sentit que tenen set entitats amb tant poder en un estat que amb prou feines arriba als vuitanta mil habitants. Massa administracions per a tan pocs administrats! Tot aquest clima previ a la campanya ha fet que en aquestes eleccions hagi agafat més distància que mai amb la decepcionant política andorrana. Vaig fer l’intent de mirar algun debat, no recordo quin, però no vaig aconseguir arribar al final, un mecanisme inconscient del sistema nerviós es va posar en funcionament fins a ordenar al meu dit polze a prémer un botó de color vermell del comandament a distància i… de sobte vaig veure que la caixa tonta (aquest cop sí!) deixava d’emetre… No he fet l’intent de mirar més debats, no vull patir, a partir de certa edat hem de cuidar els mecanismes que mantenen viva la latència del cor, i mirar determinats debats em podria posar en risc coronari. Uff! Massa perillós! He seguit la campanya per la premsa i bàsicament per les xarxes socials a Internet, especialment pel Twitter (certament corren nous temps!). No he sentit (llegit) cap candidat que qüestionés si els comuns han de continuar existint amb el format actual, totalment inviable des del meu punt de vista. Parlen de la gestió feta o de coses del dia a dia, certament importants però molt lluny de l’autèntic debat de fons com ho és la viabilitat o no dels comuns actuals. En fi, poca cosa…, m’hauran d’estirar perquè vagi a votar…, ho faré per higiene democràtica…, però em costarà, i no parlo de la meva parròquia, parlo del país (o peís).