Diuen que, a vegades, els gossos que borden molt mosseguen poc. El nostre Govern parlava de grans canvis en l’estructura pressupostària del país; certament s’ha tancat un pressupost de contenció i, d’altra banda, el ministre Cinca fa mesos que batalla per un aprimament dels costos de l’administració. Però hi ha un tema que no sé per quins set sous fa mesos que està encallat a la taula del cap del Govern: la tele! Mentre ha estat un instrument a disposició dels governants ha anat creixent i creixent, i quan la crisi està ensenyant unes dents més esmolades que mai resulta que suposa un cost enorme! Es veu que ara és costosa i sobredimensionada (i…, de fet, si ho comparem amb altres televisions que abasten una població i un territori similar al nostre jo diria que l’afirmació és certa). I…si tan sobredimensionada i costosa és, per què el Govern, i especialment el seu cap, no va agafar el toro per les banyes en el seu moment i va prendre decisions que, per dures que fossin, haguessin representat un exemple del que cal fer quan la crisi és tan dura que s’han de retallar determinats luxes. Doncs no ho va fer en el seu moment i quan ha decidit agafar el toro per les banyes, en comptes de demostrar dots de governant que pren decisions, ha xutat i ha deixat la pilota al camp dels empleats d’Andorra Televisió fent directament el pont als dos màxims executius de la ràdio i la televisió pública. Home…, doncs no sé si és ben bé la forma com ha d’actuar qui lidera un Estat per petit que sigui. Un primer ministre, del país que sigui, ha de prendre decisions constantment, és la seva feina, de fet treballa d’això, de prenedor de decisions, no pas de xutador de pilotes que es van quedant al camp del davant perquè els jugadors del camp del contrari xutin finalment la decisió. Jo crec que governar és executar i prendre decisions no xutar pilotes al camp del davant. Ara bé, potser hi ha quelcom més en determinats xuts (com per exemple el de la tele): si xutes a un camp on els jugadors estan desorganitzats i tenen filosofies de joc diferents i interessos personals diversos, és possible que la bola torni amb poca potència i el remat encara sigui més fort. No ho sé…una mica maquiavèl·lic i estrany tot plegat!
Més enllà de la política del dia a dia, del debat entre partits, de la pugna pel poder, de les guerres internes de partits, de la gestió dels comuns, de l’aprovació dels pressupostos… ha d’haver-hi un debat polític que vagi molt més enllà d’aquesta política basada en el tacticisme i en el curt termini. Un debat polític que lògicament s’ha de donar en els partits polítics però també més enllà, atesa l’excessiva visió a curt termini que tenen aquestes organitzacions. Aquesta és la feina de la Societat Civil, debatre els grans temes que van més enllà de la gestió dels quatre anys d’una legislatura. I en aquest sentit crec que tota societat democràticament organitzada ha de debatre de tant en tant la seva norma bàsica, o com a mínim la utilitat d’alguns dels seus punts. Fa més de 18 anys que es va aprovar la Constitució del nostre país i potser toca, com a mínim, posar sobre la taula i debatre si tots els seus punts continuen vigents. Per exemple hi ha una sèrie de tòtems que semblen intocables però que, com a societat democràtica que som, tenim el dret, i crec que quasi l’obligació, de debatre de tant en tant. Gairebé ningú s’atreveix a posar determinats temes sobre la taula… però… i per què no? Per exemple… tot i estar a l’origen del que és Andorra, és necessària l’existència d’una figura anacrònica com la dels Coprínceps? És viable una Andorra republicana? Cal que els comuns tinguin el poder que tenen? És just que el Consell General tingui una representació paritària entre població i territori essent el nostre país tan petit (tant en dimensió territorial com en nombre d’habitants)? Hem de continuar amb el sistema electoral que tenim on els consellers elegits en la circumscripció territorial tenen uns costos en nombre de vots molt diferents en funció de la parròquia? Cal mantenir l’obligatorietat dels andorrans de tenir una nacionalitat única? L’any 93 sortíem d’un tipus d’organització política concreta i possiblement la Constitució va ser un pas per superar una estructura política lligada al passat. Però ara, ja ben entrats en el segle XXI, la situació és diferent i potser ens hem de plantejar debatre moltes coses. Les constitucions no són, ni han de ser, eternes!
Dijous passat vaig pujar a esquiar a Arcalís, acompanyava el meu fill a entrenar, després d’aparcar el conductor del cotxe del meu darrere ens va saludar, vaig saludar de forma automàtica però sense veure de qui es tractava…Tot i que no vaig tardar gaire a saber qui era quan vaig veure que sortia una cadira de rodes per la porta. Poques persones amb cadira et podies trobar a quarts de nou del matí en una estació d’esquí andorrana. Era l’amic Xavier Barios, sempre amb un somriure a la boca, sempre amable i sense estalviar cordialitat. Vam xerrar una estoneta, feia temps que no ens veiem, em va explicar com li havien anat les curses al seu fill Gabriel a Noruega, els dies que havia esquiat aquesta temporada, les ganes que tenia d’esquiar…en fi que no vam parlar del temps, de fet amb el Xavi era difícil parlar del temps, sempre tenia algun tema de conversa. El vaig conèixer fa molts anys, en deu fer vint-i-sis, en un curs de monitor d’esquí a Soldeu, tots dos fèiem el curs i vam sintonitzar bé. El Xavi era un apassionat per l’esport, crec que ho ha estat tota la vida. El vaig conèixer esquiant, però també era un gran aficionat a córrer, recordo haver corregut algunes vegades amb ell, després va començar amb el ciclisme, fins que un accident el va deixar en una cadira de rodes. Però tot i la cadira, tot i la paraplegia, mai va desaparèixer la seva passió per l’esport. Una passió que vivia amb constància i dedicació, sempre que el trobava em parlava de les curses d’esquí amb cadira, dels seus objectius esportius, de la carrera esportiva del seu fill…, era com ja he dit un apassionat per l’esport. Divendres em vaig quedar glaçat quan em van dir que havia mort en un accident d’esquí. En el moment d’escriure aquesta columna encara em sembla que no pugui ser, em sembla impossible que una persona tan vital hagi perdut la vida! Dijous vam xerrar per darrera vegada i ja no ho tornarem a fer. La mort forma part de la vida, és cert i com a tòpic està molt bé, però quan algú que t’aprecies se’n va fot,…i fot molt. I si qui se’n va és un paio com cal, doncs encara fot més! Des d’aquí vagi el meu condol cap al seu fill, la seva dona i la seva família. Xavi, descansa en pau!
És evident que la Rosa Ferrer i el seu equip van fer un més que bon resultat en les darreres eleccions comunals, sobretot si tenim en compte que no tenia al darrere ni la infraestructura d’un partit ni el poder del caciquisme local (ja sigui caciquisme de dretes o caciquisme d’esquerres). Sí, és cert, era la cònsol sortint, i també és cert que qui es presenta des del poder sempre surt uns metres més endavant en la línia de sortida, però això no treu cap mèrit a la forma com la Coalició d’Independents va guanyar les eleccions. Però vist com ha quedat el panorama polític, cal preguntar-se si aquesta coalició ha estat un projecte purament conjuntural per presentar-se a unes eleccions comunals o si en la ment de la seva gent hi ha realment una visió d’Estat. No sé qui ho ha de liderar, però és clar que hi ha un espai entre la dreta tradicional i l’esquerra (representada en part pel PS, però també pels Verds, que tot i no tenir representació parlamentaria es fan sentir, o per les veus dissonants que han deixat el PS des de l’esquerra, com Esteve López o altres membres d’Esquerra Socialista). En principi aquest semblava que era el projecte de Demòcrates per Andorra, però després de les darreres eleccions i de veure com es va desenvolupar la campanya electoral és clar que el que al seu moment havia estat el PLA encara pesa molt dins de DA, no només en persones sinó també en la forma de fer. En les eleccions generals del passat 3 d’abril vam viure la il·lusió òptica que DA havia estat un projecte que havia aconseguit la quadratura del cercle, escombrant d’una banda un PS arrogant que s’havia agafat al poder d’una forma irracional i de l’altra deixant en un segon terme als cacics locals i les seves formes de fer i de ser. La realitat de les darreres eleccions ha deixat clar que si els dirigents de DA no van amb compte aquest partit es pot convertir en el PLA (segona època). Aleshores queda un espai per omplir entre el PS ( i les altres esquerres) i la dreta, que pel que sembla comença a representar DA. Serà la Ferrer i el seu equip qui ocuparà aquest espai? O més aviat ocuparan l’espai d’un PS que sembla que no acaba d’aixecar el cap després del les fortes patacades? I… què farà la Rosa?
