Gabriel Fernandez

Es diu Maria, de petita al col·le li deien la galeta i se’n reien. Ràpida­ment, però, va sortir de les roderes que el destí li adjudicava. Primer, convertint el misteri que amagaven les ulleres que duia de jo­veneta en dos grans finestrals amb vistes. Després, decidint que era tan important veure el món com que el món la veiés a ella. Va esculpir amb ordre un caràcter respectuós amb les certeses i fidel als dubtes. Va entendre que cos i ànima poden fer equip i va estimar molt, en quantitat i en qualitat. Sempre endavant. Estudiant les im­perfeccions d’un núvol, esgarrifant-se quan li acaricien l’esquena, discutint fins a l’extenuació si l’absurd és absurd o no, o clavant els colzes fins a tenir-los vermells per ser la millor de la promoció a la universitat. Cum laude. La millor llicenciada en dret de la història de la facultat. Va treballar al millor bufet del país, es va casar enamorada d’un altre i es va se­­-parar enamorada d’un altre. Però sempre endavant. Fa poc va conèixer un polític, que la va convèncer perquè assistís a un congrés. Emet una llum tan diàfana i tan intensa que després d’haver pres la paraula una sola vegada li van demanar que fos la número 2 de la llista nacional a les generals. Embriaga de vanitat, ho va acceptar.
Avui, dos anys més tard, és ministra i té dues carpetes sobre la taula. Una és per nomenar un amic secretari d’Estat amb el pitjor perfil de tots els aspirants; l’altra és per licitar una obra a l’empresa del marit d’una consellera del partit.
La qüestió no és si tots els polítics són igual de corruptes o de deshonestos, que no ho són. És què fa­ries tu en una situació així?

Una vegada vaig intentar durant molta estona convèncer el dilluns perquè es convertís en divendres. Li vaig regalar l’orella per estovar-lo. “Tu ets el principi de tot, el guia, la força motriu, l’ordre, la disciplina, què seria de tots sense el dilluns…” Jo ja veia que em mirava com qui obre casa seva a un venedor d’enciclopèdies o Jaume Bartumeu mirant les fotos de la Lackner a Moscou, però al final, per pur esgotament, em va semblar que hi havia esperança, les seves defenses anunciaven esquerdes. I vaig desplegar els arguments pels quals li demanava un canvi: “Serà només una vegada, però és que necessito un divendres exhuberant, que faci baixada, amb l’olor del cap de setmana voltant per tot arreu, serà només un cop.” El dilluns em va mirar, i amb un somriure solemne em va dir: “Fet, però has de tancar els ulls i quan jo et digui obrir-los i llegir el paper que portaràs a la butxaca.” I vaig esperar i esperar durant hores sense cap senyal. Quan va passar prou temps per adonar-me que em prenien el pèl, vaig obrir els ulls, vaig saludar l’avorrit dimarts i vaig llegir el que en una perfecta ortografia m’havia dit el dilluns: “Ruc, el dia que vius i com el vius el tries tu i no té res a veure amb mi, fins la setmana que ve.”
Ja fa dies que escolto tota la classe política fer grans discursos sobre el redimensionament del sector públic. Tots en parlen. Però no n’hi ha ni un que digui com ho pensa fer i sobretot quants treballadors se n’hauran d’anar al car­rer. Mentre no ho diguin seguirem perdent el temps com si intentéssim convèncer el dilluns perquè sigui divendres.