Quants?
Una vegada vaig intentar durant molta estona convèncer el dilluns perquè es convertís en divendres. Li vaig regalar l’orella per estovar-lo. “Tu ets el principi de tot, el guia, la força motriu, l’ordre, la disciplina, què seria de tots sense el dilluns…” Jo ja veia que em mirava com qui obre casa seva a un venedor d’enciclopèdies o Jaume Bartumeu mirant les fotos de la Lackner a Moscou, però al final, per pur esgotament, em va semblar que hi havia esperança, les seves defenses anunciaven esquerdes. I vaig desplegar els arguments pels quals li demanava un canvi: “Serà només una vegada, però és que necessito un divendres exhuberant, que faci baixada, amb l’olor del cap de setmana voltant per tot arreu, serà només un cop.” El dilluns em va mirar, i amb un somriure solemne em va dir: “Fet, però has de tancar els ulls i quan jo et digui obrir-los i llegir el paper que portaràs a la butxaca.” I vaig esperar i esperar durant hores sense cap senyal. Quan va passar prou temps per adonar-me que em prenien el pèl, vaig obrir els ulls, vaig saludar l’avorrit dimarts i vaig llegir el que en una perfecta ortografia m’havia dit el dilluns: “Ruc, el dia que vius i com el vius el tries tu i no té res a veure amb mi, fins la setmana que ve.”
Ja fa dies que escolto tota la classe política fer grans discursos sobre el redimensionament del sector públic. Tots en parlen. Però no n’hi ha ni un que digui com ho pensa fer i sobretot quants treballadors se n’hauran d’anar al carrer. Mentre no ho diguin seguirem perdent el temps com si intentéssim convèncer el dilluns perquè sigui divendres.
