Les amigues del barri la saluden com sempre, s’alegren de veure-la. “Hola Marieta, on et poses que ja no et veiem?” La Maria esbiaixa un somriure i estén una barrera amb les mans perquè no l’abracin. Ho ha fet educadament amb la pressa com a excusa. No vol abraçades, necessita fermesa i això l’estovaria. No en té de pressa. De fet no té cap ganes d’anar on va. Tot ha passat molt de pressa. Fa un any el Josep va tornar una nit a casa capcot. “Res, dona, no em passa res.” Durant quatre mesos, el silenci. De la dolça rutina del compromís a la grisa monotonia del matrimoni hi va només un pam de llit, molt poca o molta distància, segons com s’estigui. Fins que un dia, la Remei, li va dir que el Josep voltava i voltava sol pel costat del riu des de feia dies. Aquell dia a la nit li va dir: “Què et passa?, que no treballes?” Més silenci. Dues setmanes més tard li va confessar que l’havien acomiadat. Gestió de qualitat, li va dir mentre encongia les espatlles el xicot que el va despatxar. Posis el que posis en un currículum, tenir 63 anys fa que la resta es llegeixi borrós. Vuit mesos després, la quitança s’ha acabat. “Els demanem alguna cosa als nens?” “Ni parlar-ne”, contesta el Josep amb els ulls plorosos. A la Maria li tremolen les mans però ja no hi ha marxa enrere. Acaba d’empenyorar totes les joies que tenia. N’ha tret 2.750 euros, la necessitat posa preu fins i tot a allò que no en té.
Compte amb les declaracions i encara més amb les decisions se-nyors polítics. Ja sé que s’ha d’aprimar l’Estat, que no hi ha diners per a tot, però si el que acaben fent compromet allò que som, val la pena pensar-s’ho molt bé.
Hi era tothom. Veure les fotos és una curiosa màquina del temps. Hi surt gent que s’hi va apuntar perquè era la mare de totes les festes i sobretot tota la junta directiva de la Fundació Volta Ràpida. No sé quants en feia, però era aquella època en què els meus aniversaris eren una barreja de la Superbowl i l’Oktoberfest, aquell dia devíem ser 40 persones. En aquella ocasió recordo, bé, quan miro les fotos recordo que molts vam descobrir que la carn amb confeti pot ser comestible. Un dels convidats conservava un sac de 8 quilos de confeti a casa i aquella nit li va entrar la vena generosa. Però el millor de la nit van ser els regals. Em van regalar una guitarra de plàstic, un cotxe de joguina per animar-me a treure’m el carnet i fins i tot em van disfressar de superheroi, Súper-Rajón, en al·lusió a aquesta mania tonta que tinc de ficar-me amb la gent. Però la traca final era el darrer regal. Una sa-marreta del Madrid. La vaig mirar, i evidentment la vaig llençar al terra. Però tot d’una, els assistents, que havien estat no menys de 10 cops per persona víctimes dels meus incívics comentaris, van insistir a crits que me la posés. I ho vaig fer, uns 10 segons. I em van retratar. La setmana següent vaig regalar la samarreta a un amic meu que és merengue. La foto encara la tinc, és un testimoni d’allò que el gran filosòf Dinio va dir un dia: “La noche me confunde.”
El que no em quadra tant és què hem de fer ara amb totes les fotos que tenim dels líders socialdemòcrates patris demanant en manifestacions que l’1 de maig ha de ser festa d’obligat compliment. Les manis eren de dia, oi?
Ho tinc decidit. Canvio de vida. Avui començo una estratègia gradual que en uns mesos m’ha de convertir en una versió alicatada del jo que va complir 40 anys divendres passat. D’entrada reduir els sopars fora de casa, decisió amb la qual sóc conscient que envio a l’atur no menys de 600 persones entre cambrers i treballadors de factories deslocalitzades d’orujo d’herbes. Després passaré directament a neutralitzar el consum de les patates fregides receta campesina amb olor de residu radioactiu però amb irresistible sabor. Reduir les emissions contaminants dels meus peus podria ser també un objectiu, i mirar un pèl menys la tele. Utilitzar menys el mòbil i aprendre a cuinar. Ja posats, estic en ratxa, em trec el carnet de conduir. Però començo demà que avui ja és massa tard. Uf, demà és dissabte. Deixem-ho per a la setmana que ve. Ben mirat ja gairebé és desembre i tenim el Nadal a sobre. Saps què? Val més la pena no començar una revolució si no la pots acabar. L’any que ve en parlem.
Molts, la majoria, invertim molt temps en reflexions semblants a les que acabo d’escriure. I sabeu per què? Perquè podem. Tenim prou diners per preocupar-nos per pensar en aquestes collonades i, a més, hi ha tot un exèrcit de persones que treballen perquè tinguem aquestes opcions. Cambrers, venedors, escombriaires i, també, la gent de la construcció. Bona part de la llibertat que tenim se la devem a ells. Que cinc morin en una obra no els converteix en herois, només són víctimes d’un desgraciat accident. Nosaltres ja els havíem d’estar agraïts abans.
Primer del dia. El pa no engreixa i si en menges seràs menys propens a tenir càncer de colon i de mama. Segon del dia. Ser feliç és perjudicial per ser directiu. Les persones que tinguin mal humor i rondinin permanentment tenen més facilitats per prendre decisions –els que estan sempre contents són més creatius–. Tercer del dia. Els homes que es donen amor a ells mateixos amb la mà esquerra tenen més facilitat per encertar travesses. Cada dia em cauen a les mans no menys de quinze estudis provinents d’universitats i organismes dels cinc continents. Dels tres que us he esmentat abans n’hi ha dos que són certs; pel que fa a l’altre, no patiu, companys, que la travessa no l’encertareu. Tant se val si a Iowa hi ha un professor anomenat Delron Johnson o si a Taiwan treballa un sociòleg que es diu Xu Jin Lo; la conclusió de l’estudi ha de ser trencadora i impactar els periodistes, que no comprovaran si la informació és certa o no perquè estan ocupats amb les notícies realment importants, tot i que al final són les que acaben important menys els lectors. Després, tot fa baixada. Avui en dia la veritat es pot fabricar a pes. Tantes repeticions, tanta veritat. Si dos mil milions de persones s’acaben creient que deixar anar les flatulències a l’ascensor és bo per al cutis, aviat haurem de pujar escales o acceptar que ens tenyirem el cabell de ros platí en dos dies.
L’anècdota ha escalat tant que si no n’hi ha, n’hem de fabricar. Ara, compte, perquè al final el dia que un estudi de debò conclogui alguna cosa realment transcendent no ens la creurem; ens pensarem que és una altra ruqueria.
