El Josep i la Maria
Les amigues del barri la saluden com sempre, s’alegren de veure-la. “Hola Marieta, on et poses que ja no et veiem?” La Maria esbiaixa un somriure i estén una barrera amb les mans perquè no l’abracin. Ho ha fet educadament amb la pressa com a excusa. No vol abraçades, necessita fermesa i això l’estovaria. No en té de pressa. De fet no té cap ganes d’anar on va. Tot ha passat molt de pressa. Fa un any el Josep va tornar una nit a casa capcot. “Res, dona, no em passa res.” Durant quatre mesos, el silenci. De la dolça rutina del compromís a la grisa monotonia del matrimoni hi va només un pam de llit, molt poca o molta distància, segons com s’estigui. Fins que un dia, la Remei, li va dir que el Josep voltava i voltava sol pel costat del riu des de feia dies. Aquell dia a la nit li va dir: “Què et passa?, que no treballes?” Més silenci. Dues setmanes més tard li va confessar que l’havien acomiadat. Gestió de qualitat, li va dir mentre encongia les espatlles el xicot que el va despatxar. Posis el que posis en un currículum, tenir 63 anys fa que la resta es llegeixi borrós. Vuit mesos després, la quitança s’ha acabat. “Els demanem alguna cosa als nens?” “Ni parlar-ne”, contesta el Josep amb els ulls plorosos. A la Maria li tremolen les mans però ja no hi ha marxa enrere. Acaba d’empenyorar totes les joies que tenia. N’ha tret 2.750 euros, la necessitat posa preu fins i tot a allò que no en té.
Compte amb les declaracions i encara més amb les decisions se-nyors polítics. Ja sé que s’ha d’aprimar l’Estat, que no hi ha diners per a tot, però si el que acaben fent compromet allò que som, val la pena pensar-s’ho molt bé.
