Hi ha dies en què el temps que fa i com et sents van de la mà. Avui meteorologia i esperit porten un vestit del mateix color per al nostre protagonista: gris fosc. El Paco (18.000 euros l’any) ha aparcat el cotxe al Prat de las Creu. A l’ascensor puja amb el Pere (26.000) i amb la Sacramento (12.000), que du en braços la Carla (0). Caminant per la plaça es creua amb el Joan Miquel (62.000), que anava al col·le amb ell i ara és ministre de la reintroducció del cargol zebra. El Paco entra al banc i busca aquell xicot alt que l’atén sempre, el Xavi (20.400). Xerren sobre la hipoteca. El Paco li explica que necessita renegociar-la, la seva petita empresa de lampisteria cada dia factura menys i a la Joana, la seva dona (ara 0), l’acaben d’acomiadar –treballava precisament en el banc on tenen la hipoteca i va ser una de les 25 persones que van entendre que reajustar i fotre al carrer és el mateix–. El Xavi escolta, pren nota i s’aixeca. Ha de consultar les possibles noves condicions amb el Víctor (74.000), el director de l’oficina. La reunió dura 2 segons, i la resposta és un moviment horitzontal del cap de dreta esquerra. El Víctor segueix les directrius que el dia anterior el conseller delegat, Manel (750.000), va dictar en una multitudinària reunió amb tots els directors. El Xavi, que no sap que la setmana que ve serà acomiadat, li comunica al Paco que o paga o es queda sense pis.
Les persones que apareixen en aquest petit relat tenen només dues coses en comú: Andorra i que tributen exactament el mateix a l’Estat, zero euros. I serà així fins que els polítics vulguin que aquest país sigui una mica més just.
Veig per la tele aquesta senyora que és a Lanzarote i no vol menjar. Una jutgessa intervé per dir que té dret a mantenir una dieta tan radical. Calculo que entre polítics, periodistes, sanitaris i adeptes a la causa, Aminatou Haidar té mobilitzades ara mateix no menys de 1.000 persones i la llista és incalculable si pensem en l’atenció mediàtica del cas. Si finalment l’episodi acaba bé, l’activista podrà tornar a casa prèvia ingestió de paella, i si acaba malament estem assistint al naixement d’una màrtir contemporània. Espero no ofendre ningú si dic que el tema em patina bastant. Amb o sense aquest episodi, el Marroc és un país regit per una monarquia absolutista que es passa els drets humans per l’arc de triomf quan convé. I així seguirà sent. O és que la Unió Europea té programat un pla de sancions contra el Marroc perquè s’alliberin tots els represaliats que estan empresonats o pressionarà pel referèndum que les Nacions Unides van recomanar per decidir el futur del Sàhara occidental? Oi que no? Oi que Espanya té el cul estret per Ceuta i Melilla? Haidar és una altra samarreta de moda en aquest món nostre, que en necessita i en fabrica cada dia. I és aquest món, el nostre, el que està canviant a tota pastilla. I és clar que la causa de Haidar és justa. Però la taca d’oli de la solidaritat ha de començar just al costat d’on s’escampa. És molt senzill col·locar-se un kaffiyah palestí, ser superguay i antiglobalitzador però igual a la casa on vius, els teus veins necessiten algú que els cuidi els crios o els porti al col·le o que renti la iaia que està fotuda. T’apuntes? O ja no és tan guay?
Jaume Bartumeu ha aconseguit una cosa que semblava impossible, i no parlo de despentinar Cristiano Ronaldo. Ha posat d’acord tots els membres d’un collectiu a Andorra. El miracle s’ha produït per la decisió governamental d’obligar els comerços a tancar 10 diumenges a la tarda l’any que ve. Tothom entre els comerciants està d’acord què no hi està d’acord. Escoltats tots els arguments, em sembla que ningú no guanya el combat per KO però tinc la sensació que, als punts, el Govern perdria clarament amb els botiguers. No sembla el moment d’obrir menys les botigues. El terme conciliació de la vida laboral i familiar implica dos elements, si et quedes sense feina estaràs plenament conciliat amb casa teva, l’únic problema és que no tindràs ni un duro per pagar el lloguer i per comprar aliments. I ara el que cal és que els negocis facin diners perquè aturem la sagnia de llocs de treball (això no se m’ha acudit a mi però hi ha gent molt llesta que ho diu constantment i queda bé).
Dit això, avui no vaig per aquí, no ben bé. Tot i que no ho vegi gens clar en aquest cas, aplaudeixo el Govern. Per haver pres la decisió. Sovint es confonen termes com consens i concertació amb l’obligació del governant d’aplicar polítiques que no es creu només amb l’ànim que no molestin. La majoria acaben sent innòcues. Els que manen han de manar, que per això els vam escollir, i els altres no hem de callar, ni molt menys, però ho hem d’entendre. Si la caguen apoteòsicament en aquest cas que responguin, però per prendre decisions no per no prendre’n. En d’altres també seran tan atrevits?