Gabriel Fernandez

Veig per la tele aquesta senyora que és a Lanzarote i no vol menjar. Una jutgessa intervé per dir que té dret a mantenir una dieta tan radical. Calculo que entre polítics, periodistes, sanitaris i adeptes a la causa, Aminatou Haidar té mobilitzades ara mateix no menys de 1.000 persones i la llista és incalculable si pensem en l’atenció mediàtica del cas. Si finalment l’episodi acaba bé, l’activista podrà tornar a casa prèvia ingestió de paella, i si acaba malament estem assistint al naixement d’una màrtir contemporània. Espero no ofendre ningú si dic que el tema em patina bastant. Amb o sense aquest episodi, el Marroc és un país regit per una monarquia absolutista que es passa els drets humans per l’arc de triomf quan convé. I així seguirà sent. O és que la Unió Europea té programat un pla de sancions contra el Marroc perquè s’alliberin tots els represaliats que estan empresonats o pressionarà pel referèndum que les Nacions Unides van recomanar per decidir el futur del Sàhara occidental? Oi que no? Oi que Espanya té el cul estret per Ceuta i Melilla? Haidar és una altra samarreta de moda en aquest món nostre, que en necessita i en fabrica cada dia. I és aquest món, el nostre, el que està canviant a tota pastilla. I és clar que la causa de Haidar és justa. Però la taca d’oli de la solidaritat ha de començar just al costat d’on s’escampa. És molt senzill col·locar-se un kaffiyah palestí, ser superguay i antiglobalitzador però igual a la casa on vius, els teus veins necessiten algú que els cuidi els crios o els porti al col·le o que renti la iaia que està fotuda. T’apuntes? O ja no és tan guay?