Gabriel Fernandez

Hi ha dies en què el temps que fa i com et sents van de la mà. Avui meteorologia i esperit porten un vestit del mateix color per al nostre protagonista: gris fosc. El Paco (18.000 euros l’any) ha aparcat el cotxe al Prat de las Creu. A l’ascensor puja amb el Pere (26.000) i amb la Sacramento (12.000), que du en braços la Carla (0). Caminant per la plaça es creua amb el Joan Miquel (62.000), que anava al col·le amb ell i ara és ministre de la reintroducció del cargol zebra. El Paco entra al banc i busca aquell xicot alt que l’atén sempre, el Xavi (20.400). Xerren sobre la hipoteca. El Paco li explica que necessita renegociar-la, la seva petita empresa de lampisteria cada dia factura menys i a la Joana, la seva dona (ara 0), l’acaben d’acomiadar –treballava precisament en el banc on tenen la hipoteca i va ser una de les 25 persones que van entendre que reajustar i fotre al carrer és el mateix–. El Xavi escolta, pren nota i s’aixeca. Ha de consultar les possibles noves condicions amb el Víctor (74.000), el director de l’oficina. La reunió dura 2 segons, i la resposta és un moviment horitzontal del cap de dreta esquerra. El Víctor segueix les directrius que el dia anterior el conseller delegat, Manel (750.000), va dictar en una multitudinària reunió amb tots els directors. El Xavi, que no sap que la setmana que ve serà acomiadat, li comunica al Paco que o paga o es queda sense pis.
Les persones que apareixen en aquest petit relat tenen només dues coses en comú: Andorra i que tributen exactament el mateix a l’Estat, zero euros. I serà així fins que els polítics vulguin que aquest país sigui una mica més just.