Aquest matí el Pep s’ha llevat flamenc. Molta llana, molt alè transmutat en fum; fa un fred que pela. La suspensió de la furgoneta ja fa dies que està suspesa. Però el Pep, entre bot i bot del trajecte cap a l’obra, torna a exterminar lleganyes a cop d’ocurrència. Avui li ha tocat al generós nas del Marcelo, convertit en trampolí olímpic pel qual descendeixen vertigenosament els entrepans de tots els obrers. A la mateixa hora el Juan Antonio ancora el taxi a la parada. Tota la matinada que n’hi fot. Acaba de penjar; parlava pel mòbil amb el nen per desitjar-li sort per a l’examen de mates. Necessita dormir però s’esperarà un parell de sortides més. Al despatx, la Rosalia busca la llum entre la muntanya de dossiers que eclipsen la seva llum. Des que era joveneta que veu i mira: les coses, la gent. És especial. Té tant a dins que de vegades sent que pot explotar en mil fragments. De moment, paga les factures i accepta ordres d’algú que no sabrà mai què se sent quan t’acarona les galtes la brisa d’una idea nova, quan l’ànima s’agafa fort i viatja en la catifa voladora del talent. I jo? Jo avui tindré un bon dia. Els divendres ho acostumen a ser. Un pelet de ressaqueta matinera, veure si algú ha llegit l’article, molta ràdio i aquella sensació que ve el cap de setmana i a llepar-me les ferides…
Avui el país funciona. La gent s’ha llevat i ha anat a treballar. Cadascú amb la seva motxilla de problemes. Però anant fent. I ho dic perquè, tot i que ells s’ho pensin, els polítics no són tan importants. Els necessitem, sí; però si fan com tothom i treballen. No com els darrers nou mesos.
Em sembla que em pagaven 25.000 pessetes per partit. I tot i això em queixava. De les condicions tècniques, de la realització, és igual, la qüestió era queixar-se i donar pel sac. Era jove i era encara més ruc que ara. Us parlo de les retransmissions televisives dels partits de l’FC Andorra a segona B, la feina més ben pagada que mai he tingut com a locutor. Devien ser els anys 94 i 95. A vegades hi penso. Per què protestava tant en aquelles retransmissions i després en d’altres que he fet sense cobrar cap extra m’he adaptat sense remugar? És ben senzill,em vaig aburgesar. L’statu quo, sempre l’statu quo. Els diners es van acabar en la productora que feia el futbol i en poc temps em vaig veure fent la mateixa feina sense cobrar ni un duro, i a sobre fent de tècnic. I em vaig adaptar perquè no em quedava més remei i perquè, ho confesso, la narració esportiva era una passió més que un treball.
L’altre dia el cònsol d’Ordino em va dir que falta passió, que la gent no vibra. Ventura Espot explicava que introduir alguns canvis en la feina d’algunes persones que treballen en la corporació li resultava més difícil que posar dreta la torre de Pisa. Tot era, segons el cònsol, una selva de drets adquirits impossible de travessar. I això s’ha d’acabar, aquesta sensació d’impunitat dels que treballen per l’administració mentre molta gent aturada espera una trucada després d’haver repartit 40 currículums. Els funcionaris s’hauran d’adaptar, com tothom, als temps que corren. S’ha acabat l’exuberància, toca un bany de realisme. I aquest bany serà més efectiu amb un bon gel de passió i entusiasme.
Ja és l’hora que facis un pensament. Això, aquest dolor no pot continuar. Sé que en tens ganes. Ganes d’asseure’t a taula amb els amics i poder dir la paraula xarnego, moro o porronxo i no haver de mirar a les dues bandes per si et poden sentir. Avui m’adreço a tu perquè t’entenc, perquè aquesta doble vida t’està matant. Has anat tan lluny que ja no veus el principi ni els principis. Què t’ha passat? Què se n’ha fet de l’ordre, de l’honor, dels usos i costums? Fot un cop de puny a taula i digues què penses. Que no haguessis permès mai que el país tingués una Llei de la nacionalitat; que ja vas fer prou acceptant que els nats aquí poguessin tenir el passaport. Digues-ho alt i fort. Que no haguessis permès mai els sindicats, que el patró ha de manar i el treballador obeir perquè aquest és el veritable progrés. Que en aquesta terra els impostos són sinònim d’apocalipsi. No tinguis por. Convoca una reunió, un big-bang per salvar el país. Convida-hi els que saps, que no et decebran. Els de tota la vida. I després, la llibertat. Estatuts a Govern i a presentar-vos a les pròximes eleccions, amb el vostre programa. I així, quan algú et digui que ets un fatxa, podràs contestar amb orgull: “Sí, andorrà i d’ultradreta.”
No tinc gaire fe que el que acabo d’escriure tingui cap mena d’èxit. Tot just és la humil contribució d’aquest columnista a la normalització política. Andorra està plena de fatxes; per metre quadrat, crec que en tenim una ràtio de les millors d’Europa, però estan camuflats. Alguns, fins i tot, diuen que són progressistes. Necessitem un partit fatxa immediatament, i qui vulgui que el voti. Però sabent-ho.
Nelson Mandela es va passar 27 anys a la presó. El van tancar per ser el líder dels moviments anti-apartheid a Sud-àfrica, que pretenia canviar la segregació racial per igualtat de drets. Madiba, el seu nom en llengua autòctona, era quan el van detenir un agitador que creia en la lluita armada i el sabotatge com a eines per perforar el sistema Afrikanner. Els anys de reclusió van esculpir una personalitat diferent. Algú igual de compromès amb la causa però cada vegada més convençut que l’única manera de sortir del túnel era per l’altre costat i tots junts, negres i blancs. I es va esforçar a empatitzar amb els responsables de tants anys de tortura i infàmia racista. I ho va aconseguir. Va concloure que tirans i sotmesos tenien un punt en comú: estimaven la terra en la qual vivien i en la qual ho havien fet els seus avantpassats. Aquest va ser el punt de partida de la reconciliació. La resta ja ho sabeu, el van alliberar, va arribar a president i va ser prou generós per compartir el Nobel de la pau amb De Klerk, responsable del canvi però còmplice històric de l’anterior règim. La història, amb el rugbi com a element cohesionador, la recull el deliciós llibre de John Carlin El factor humà.
Observo amb atenció el debat polític i detecto tanta tàctica que no veig res més. I em fa fàstic. Sobretot si penso que el 90 per cent del pressupost passaria per unanimitat. Avui serà això i demà serà una altra història fins que no es resolgui la veritable qüestió, la que sempre fa que totes les reformes vagin a pas de tortuga. La que va resoldre Mandela, que ens uneix si és que hi ha alguna cosa.