El factor humà
Nelson Mandela es va passar 27 anys a la presó. El van tancar per ser el líder dels moviments anti-apartheid a Sud-àfrica, que pretenia canviar la segregació racial per igualtat de drets. Madiba, el seu nom en llengua autòctona, era quan el van detenir un agitador que creia en la lluita armada i el sabotatge com a eines per perforar el sistema Afrikanner. Els anys de reclusió van esculpir una personalitat diferent. Algú igual de compromès amb la causa però cada vegada més convençut que l’única manera de sortir del túnel era per l’altre costat i tots junts, negres i blancs. I es va esforçar a empatitzar amb els responsables de tants anys de tortura i infàmia racista. I ho va aconseguir. Va concloure que tirans i sotmesos tenien un punt en comú: estimaven la terra en la qual vivien i en la qual ho havien fet els seus avantpassats. Aquest va ser el punt de partida de la reconciliació. La resta ja ho sabeu, el van alliberar, va arribar a president i va ser prou generós per compartir el Nobel de la pau amb De Klerk, responsable del canvi però còmplice històric de l’anterior règim. La història, amb el rugbi com a element cohesionador, la recull el deliciós llibre de John Carlin El factor humà.
Observo amb atenció el debat polític i detecto tanta tàctica que no veig res més. I em fa fàstic. Sobretot si penso que el 90 per cent del pressupost passaria per unanimitat. Avui serà això i demà serà una altra història fins que no es resolgui la veritable qüestió, la que sempre fa que totes les reformes vagin a pas de tortuga. La que va resoldre Mandela, que ens uneix si és que hi ha alguna cosa.
