Fatxes
Ja és l’hora que facis un pensament. Això, aquest dolor no pot continuar. Sé que en tens ganes. Ganes d’asseure’t a taula amb els amics i poder dir la paraula xarnego, moro o porronxo i no haver de mirar a les dues bandes per si et poden sentir. Avui m’adreço a tu perquè t’entenc, perquè aquesta doble vida t’està matant. Has anat tan lluny que ja no veus el principi ni els principis. Què t’ha passat? Què se n’ha fet de l’ordre, de l’honor, dels usos i costums? Fot un cop de puny a taula i digues què penses. Que no haguessis permès mai que el país tingués una Llei de la nacionalitat; que ja vas fer prou acceptant que els nats aquí poguessin tenir el passaport. Digues-ho alt i fort. Que no haguessis permès mai els sindicats, que el patró ha de manar i el treballador obeir perquè aquest és el veritable progrés. Que en aquesta terra els impostos són sinònim d’apocalipsi. No tinguis por. Convoca una reunió, un big-bang per salvar el país. Convida-hi els que saps, que no et decebran. Els de tota la vida. I després, la llibertat. Estatuts a Govern i a presentar-vos a les pròximes eleccions, amb el vostre programa. I així, quan algú et digui que ets un fatxa, podràs contestar amb orgull: “Sí, andorrà i d’ultradreta.”
No tinc gaire fe que el que acabo d’escriure tingui cap mena d’èxit. Tot just és la humil contribució d’aquest columnista a la normalització política. Andorra està plena de fatxes; per metre quadrat, crec que en tenim una ràtio de les millors d’Europa, però estan camuflats. Alguns, fins i tot, diuen que són progressistes. Necessitem un partit fatxa immediatament, i qui vulgui que el voti. Però sabent-ho.
