Passió
Em sembla que em pagaven 25.000 pessetes per partit. I tot i això em queixava. De les condicions tècniques, de la realització, és igual, la qüestió era queixar-se i donar pel sac. Era jove i era encara més ruc que ara. Us parlo de les retransmissions televisives dels partits de l’FC Andorra a segona B, la feina més ben pagada que mai he tingut com a locutor. Devien ser els anys 94 i 95. A vegades hi penso. Per què protestava tant en aquelles retransmissions i després en d’altres que he fet sense cobrar cap extra m’he adaptat sense remugar? És ben senzill,em vaig aburgesar. L’statu quo, sempre l’statu quo. Els diners es van acabar en la productora que feia el futbol i en poc temps em vaig veure fent la mateixa feina sense cobrar ni un duro, i a sobre fent de tècnic. I em vaig adaptar perquè no em quedava més remei i perquè, ho confesso, la narració esportiva era una passió més que un treball.
L’altre dia el cònsol d’Ordino em va dir que falta passió, que la gent no vibra. Ventura Espot explicava que introduir alguns canvis en la feina d’algunes persones que treballen en la corporació li resultava més difícil que posar dreta la torre de Pisa. Tot era, segons el cònsol, una selva de drets adquirits impossible de travessar. I això s’ha d’acabar, aquesta sensació d’impunitat dels que treballen per l’administració mentre molta gent aturada espera una trucada després d’haver repartit 40 currículums. Els funcionaris s’hauran d’adaptar, com tothom, als temps que corren. S’ha acabat l’exuberància, toca un bany de realisme. I aquest bany serà més efectiu amb un bon gel de passió i entusiasme.
