Funcionar
Aquest matí el Pep s’ha llevat flamenc. Molta llana, molt alè transmutat en fum; fa un fred que pela. La suspensió de la furgoneta ja fa dies que està suspesa. Però el Pep, entre bot i bot del trajecte cap a l’obra, torna a exterminar lleganyes a cop d’ocurrència. Avui li ha tocat al generós nas del Marcelo, convertit en trampolí olímpic pel qual descendeixen vertigenosament els entrepans de tots els obrers. A la mateixa hora el Juan Antonio ancora el taxi a la parada. Tota la matinada que n’hi fot. Acaba de penjar; parlava pel mòbil amb el nen per desitjar-li sort per a l’examen de mates. Necessita dormir però s’esperarà un parell de sortides més. Al despatx, la Rosalia busca la llum entre la muntanya de dossiers que eclipsen la seva llum. Des que era joveneta que veu i mira: les coses, la gent. És especial. Té tant a dins que de vegades sent que pot explotar en mil fragments. De moment, paga les factures i accepta ordres d’algú que no sabrà mai què se sent quan t’acarona les galtes la brisa d’una idea nova, quan l’ànima s’agafa fort i viatja en la catifa voladora del talent. I jo? Jo avui tindré un bon dia. Els divendres ho acostumen a ser. Un pelet de ressaqueta matinera, veure si algú ha llegit l’article, molta ràdio i aquella sensació que ve el cap de setmana i a llepar-me les ferides…
Avui el país funciona. La gent s’ha llevat i ha anat a treballar. Cadascú amb la seva motxilla de problemes. Però anant fent. I ho dic perquè, tot i que ells s’ho pensin, els polítics no són tan importants. Els necessitem, sí; però si fan com tothom i treballen. No com els darrers nou mesos.
