No s’han mirat mai als ulls però fa molt temps que es miren. Conviuen tot i no haver creuat mai una paraula. Cada petit detall no és mai oficial fins que no se l’han explicat l’un a l’altre. Però com? Si tremolen quan pensen a dir-se qualsevol cosa. I així fa mesos que estan, compartint espai cada matí en la mateixa granja, abans de treballar. Ballant un vals de mirades fugisseres. Quan ell la mira ella busca refugi en el cafè i quan ella ho intenta ell centra els ulls en un diari que sempre està al revés. I sí, es parlen, sense contestar-se, això sí. I els impulsa el motor més fiable de tots: la il·lusió. I tenen el millor combustible: l’amor. I junts, però separats, ja han rigut com a criatures, s’han fotografiat a mig món, s’han arraulit sota una manteta i han mirat la tele fregant-se els peus i s’han fet l’amor com si sonés una alarma d’holocaust nuclear i al món li quedessin 5 minuts. Els cambrers de veritat són els millors psicòlegs, a la granja n’hi ha un dels bons. Hi ha més saviesa i cicatrius en una barra que en qualsevol divan. Conscient que necessiten una empenteta ha iniciat una conversa que els ha involucrat, després ha marxat a fregar plats. Els ha mirat quan maldestrament intentaven simular tranquil·litat mentre es donaven els telèfons. Per continuar junts la història que conjuntament feia dies que vivien separats.
Sovint miro enrere, uns 30 anys més o menys, i penso en tots els somnis que alguns tenien per a Andorra. Estat de dret, representació internacional (política, cultural i esportiva), evolució social… Ens les hem merescut? Les hem volgut prou? Les volem prou?
Estava despistat, això sí que ho recordo. Els suplents som capaços de descobrir imperfeccions a les instal·lacions esportives que passarien desapercebudes a Frank Gehry. És el que té estar estones llargues a la banqueta. Perdíem per 2 a 0 en un partit horripilant. L’entrenador provava i provava totes les combinacions amb els seus homes de confiança i res, seguíem perdent i havíem de gua-nyar perquè ens jugàvem la lliga. Tot d’una em criden, reacciono amb cara de “jo? Si em pensava que era invisible”. Surto per la desfigurada –aquell dia– figura de l’equip. “Va collons que tu pots i quan vols saps jugar!”, em diu el Carlos Riba, m’agafa pel pit, em pega i m’insulta mentre jo em demano si és necessari. Que s’esperi poc de tu és un gran antipressionant. La primera pilota que vaig enganxar va anar dintre, la segona em van fer penal i la tercera vaig donar una assistència de gol. Vam guanyar 3 a 2 i una mica més i els meus companys em treuen del camp com a José Tomàs de la Monumental. Al partit següent vaig sortir de titular i, tot i que no ho vaig fer malament, cada dia no és diumenge. Amb el temps vaig recuperar el meu lloc a la banqueta. Els que jugaven eren millors.
Fa poc vaig veure els somriures Profident dels dirigents de l’esport andorrà per haver aconseguit una plaça més per als Jocs de Vancouver. I una vegada més, em vaig dir, no han entès res. Els atletes han d’estar entrenats i atesos sempre per les federacions, però als Jocs Olímpics hi han d’anar els millors del país, no tots els que hi ha. Com? Triant. Així potser algun dia som una mica més competitius.
Ho necessito. N’hi ha que se’n van a un balneari o s’apunten a ioga. Jo he de discutir. Amb els anys, la facultat ha arribat a tal nivell de perfeccionament que si no hi ha ningú més acabo discutint amb mi mateix, amb la conclusió evident de no poder guanyar mai perquè també significaria perdre. Alguns cops m’imagino participant en una reunió d’addictes. “Hola, em dic Gabriel i discuteixo.” “Hola Gabriel!!”, em contesten deu persones pàl·lides de fatiga argumentativa. I amb la veu entretallada admeto la meva rendició al virus de la discrepància eterna i la meva voluntat de superar-ho. I explico que en algunes ocasions l’escalfor de la batalla em posseeix fins a convertir-me en un esclau de la rèplica ràpida. I quan això passa és quan has de parar. Quan has anat tan lluny que ja no veus el principi. Quan els arguments que busques desesperadament no alimenten la raó, només serveixen al teu orgull.
L’altre dia un amic em va demanar per la situació política. No entén que partits polítics moderats no siguin capaços de pactar estant el país com està. Em vaig encongir d’espatlles i li vaig dir: “Em sembla que, ben bé, el que passa no t’ho sabrien dir ni els mateixos consellers generals”. És el que en penso. Tots volen guanyar la discussió. Per vanitat, per estratègia, per orgull. I han mastegat tant el problema intentant tenir raó que ja no tenen gaire clar què és el que volien quan tot va començar. “És el joc polític”, em diuen els protagonistes. I jo me’ls miro i penso: “Dels 28 que s’asseuen al Parlament, quants tractarien així la seva empresa?” Cap, oi? Doncs que vagin jugant. Aviat diré que jo no jugo.
M’encanta el futbol. No tinc cap problema a admetre que hi entenc. Hauré vist milers de partits. Malament si no m’hagués quedat amb alguna cosa. Sóc del Barça –sí, fa un any i mig que vaig amb el pitet…–, sempre vull que perdi el Madrid i si cal que es posi pebre en una discussió, som-hi, que m’hi apunto. Però darrerament em trobo desplaçat. Només veig trinxeres cavades per la premsa de Madrid i la de Barcelona. Diuen que això és el que ven diaris, i això és el que realment em preocupa. Els meus companys de professió de l’Sport, el Mundo Deportivo, el Marca o l’As, només conservaran la feina si fan periodisme ultraculer o ultramerenga? Potser sí. Però a mi m’afarta sobiranament. El Barça actual és l’equip més bo que he vist en tota la meva vida i el Madrid d’aquesta temporada està entre els tres millors equips d’Europa. Em resulta difícil dir qui és millor si Messi o Cristiano. Són joves i suposo que anirà per trams de les seves carreres. Ara veig Messi millor. El Barça és un gran club, dels millors del món, i el Madrid té la vitrina de trofeus més importants de la història. Dit això. A partir d’aquí, opinem del que calgui. De fores de joc, de cops de colze, tant se val. Però sense bons ni dolents. No és millor ser del Barça, ni del Madrid, ni del Manchester. Qui s’ho pensi és ben ruc. Consumim bona part del nostre temps a sentir-nos bé perquè estem a sobre i d’altres a baix. I no gaudim. Al futbol i en general. El culer que es pensi que el Madrid no guanyarà més lligues ni Champions somia. No sé quan, però ho farà. I no em preocupa. Quan ho faci trucaré al meu amic Pedro per felicitar-lo.
