Gabriel Fernandez

Ho necessito. N’hi ha que se’n van a un balneari o s’apunten a io­ga. Jo he de discutir. Amb els anys, la facultat ha arribat a tal nivell de perfeccionament que si no hi ha ningú més acabo discutint amb mi mateix, amb la conclusió evident de no poder guanyar mai perquè també significaria perdre. Alguns cops m’imagino participant en una reunió d’addictes. “Hola, em dic Gabriel i discuteixo.” “Hola Gabriel!!”, em contesten deu persones pàl·lides de fatiga argumentativa. I amb la veu entretallada admeto la meva rendició al virus de la discrepància eterna i la meva voluntat de superar-ho. I explico que en algunes ocasions l’escalfor de la batalla em posseeix fins a convertir-me en un esclau de la rèplica ràpida. I quan això passa és quan has de parar. Quan has anat tan lluny que ja no veus el principi. Quan els arguments que busques desesperadament no alimenten la raó, només serveixen al teu orgull.
L’altre dia un amic em va demanar per la situació política. No entén que partits polítics moderats no siguin capaços de pactar estant el país com està. Em vaig encongir d’espatlles i li vaig dir: “Em sembla que, ben bé, el que passa no t’ho sa­brien dir ni els mateixos consellers generals”. És el que en penso. Tots volen guanyar la discussió. Per vanitat, per estratègia, per orgull. I han mastegat tant el problema intentant tenir raó que ja no te­nen gaire clar què és el que volien quan tot va començar. “És el joc po­lític”, em diuen els protagonistes. I jo me’ls miro i penso: “Dels 28 que s’asseuen al Parlament, quants tractarien així la seva empresa?” Cap, oi? Doncs que vagin jugant. Aviat diré que jo no jugo.