Xuclar banqueta
Estava despistat, això sí que ho recordo. Els suplents som capaços de descobrir imperfeccions a les instal·lacions esportives que passarien desapercebudes a Frank Gehry. És el que té estar estones llargues a la banqueta. Perdíem per 2 a 0 en un partit horripilant. L’entrenador provava i provava totes les combinacions amb els seus homes de confiança i res, seguíem perdent i havíem de gua-nyar perquè ens jugàvem la lliga. Tot d’una em criden, reacciono amb cara de “jo? Si em pensava que era invisible”. Surto per la desfigurada –aquell dia– figura de l’equip. “Va collons que tu pots i quan vols saps jugar!”, em diu el Carlos Riba, m’agafa pel pit, em pega i m’insulta mentre jo em demano si és necessari. Que s’esperi poc de tu és un gran antipressionant. La primera pilota que vaig enganxar va anar dintre, la segona em van fer penal i la tercera vaig donar una assistència de gol. Vam guanyar 3 a 2 i una mica més i els meus companys em treuen del camp com a José Tomàs de la Monumental. Al partit següent vaig sortir de titular i, tot i que no ho vaig fer malament, cada dia no és diumenge. Amb el temps vaig recuperar el meu lloc a la banqueta. Els que jugaven eren millors.
Fa poc vaig veure els somriures Profident dels dirigents de l’esport andorrà per haver aconseguit una plaça més per als Jocs de Vancouver. I una vegada més, em vaig dir, no han entès res. Els atletes han d’estar entrenats i atesos sempre per les federacions, però als Jocs Olímpics hi han d’anar els millors del país, no tots els que hi ha. Com? Triant. Així potser algun dia som una mica més competitius.
