Somnis
No s’han mirat mai als ulls però fa molt temps que es miren. Conviuen tot i no haver creuat mai una paraula. Cada petit detall no és mai oficial fins que no se l’han explicat l’un a l’altre. Però com? Si tremolen quan pensen a dir-se qualsevol cosa. I així fa mesos que estan, compartint espai cada matí en la mateixa granja, abans de treballar. Ballant un vals de mirades fugisseres. Quan ell la mira ella busca refugi en el cafè i quan ella ho intenta ell centra els ulls en un diari que sempre està al revés. I sí, es parlen, sense contestar-se, això sí. I els impulsa el motor més fiable de tots: la il·lusió. I tenen el millor combustible: l’amor. I junts, però separats, ja han rigut com a criatures, s’han fotografiat a mig món, s’han arraulit sota una manteta i han mirat la tele fregant-se els peus i s’han fet l’amor com si sonés una alarma d’holocaust nuclear i al món li quedessin 5 minuts. Els cambrers de veritat són els millors psicòlegs, a la granja n’hi ha un dels bons. Hi ha més saviesa i cicatrius en una barra que en qualsevol divan. Conscient que necessiten una empenteta ha iniciat una conversa que els ha involucrat, després ha marxat a fregar plats. Els ha mirat quan maldestrament intentaven simular tranquil·litat mentre es donaven els telèfons. Per continuar junts la història que conjuntament feia dies que vivien separats.
Sovint miro enrere, uns 30 anys més o menys, i penso en tots els somnis que alguns tenien per a Andorra. Estat de dret, representació internacional (política, cultural i esportiva), evolució social… Ens les hem merescut? Les hem volgut prou? Les volem prou?
I de qui és la culpa d’aquesta apatia? dels mateixos ciutadans? dels que amb prou feines arriben a final de mes i han de fer malabarismes per cuidar els seus fills?
El comentari era per l’article de la Belén Esteban, no pel dels somnis, no sé que ha passat. Felicitats pels articles!!!!
Hola i primer de tot gràcies per llegir-me i segon i responent al teu comentari, és un peix que es mossega la cua. L’apatia hi és perqué penso que és un dels signes identitaris d’Andorra, un nivell de vida històricament bó tirant a molt bó i una societat anestesiada possiblement perqué les comoditats ho tapen tot. Ara, els temps estan canviant per molta gent, ja no nedem en l’abundància. I tot i això, el Diari no està inundat de cartes de protesta de ciutadans. Estem més o menys igual que estavem. Els polítcs debaten reformes socials que el carrer necessita però que no ha demanat ni demandat, tot i que son justíssimes. Tot plegat és estrany. Moltes persones em diuen, “aquí no es pot reivindicar, aquí no es pot parlar…”, quan els plantejo que alcin la veu, que s’organitzin, que emprenyin, que es facin sentir. I potser, en part tenen raó, però al final tornem al punt de partida. El que sí reconec que en ocasions arriba a exasperar-me és quan em trobo gent que em diu que Andorra és el tercer món, que és lo pitjor, etc…I no tenen ni idea mai del que passa aquí perqué no els interessa, ni les lleis que els apliquen, només els interessa que tot plegat funcioni. Com si fos fàcil que tot funcioni. A vegades cal lluitar, per un i pel lloc on viu un. I molts cops, com dius tu molt bé, la feina i les obligacions ho compliquen tot. És cert. Repeteixo gràcies per llegir-me i per participar.