Tinc ganes de veure què passa quan Tiger Woods torni a jugar. Sóc dels que li pronostica un ràpid retorn al camí de l’èxit. Si abans estant tan ocupat guanyava quasi sempre, ara que estarà més descansat, els rivals més val que no s’inscriguin. El que realment m’interessa de tot plegat és el rebombori que s’ha organitzat. Tiger Woods és una llegenda viva de l’esport, espòs i pare interracial, americà encantador i responsable present en mil campanyes publicitàries per recordar-nos a tots que l’èxit és un destí exòtic però no impossible. De cop i volta se sap que s’ho follava tot i que la dona no hi està d’acord, i li fum un cop de pal al cap. El golfista, ja convertit en golfo, fa dies després una roda de premsa mil·limètrica i demana perdó abans de rebre un petó de la seva mare. Les autoritats d’Augusta, escenari del Masters on Tiger torna a competir la setmana que ve, es veu que han prohibit la minifaldilla i el tanga aquells dies per no despertar la bèstia. Perdó per l’acudit fàcil. Per cert, quin és el problema? Bé, sí, n’hi ha un, i el té el matrimoni Woods, però a la resta? Què ens importa?
Aquí el tema és l’aparador. Els que hi són han d’estar lluents, no els permetrem altra cosa. I més si són semidivinitats com Woods. I a l’escalfor de la necessitat d’omplir l’aparador han germinat els integrants d’un gremi amb un poder cada cop menys terrenal, els assessors d’imatge. Convertits en els nous caps d’una església politeista, generen amb disciplina industrial els mites que s’hi exposaran. I tu i jo, cada dia, i sense adonar-nos els estem pagant el sou. Com? Mirant l’aparador.
Ens encanta que ens regalin l’orella, a tots. Tot i que no tothom ho reconeix. Quan ens diuen que som llestos, guapos i carismàtics, la nostra autoestima té una erecció immediata. En canvi, a la inversa ho portem fatal. Si això ho barregem amb aquest món nostre en què tots ens hem de sentir segurs i lliures de patiments, la consequència és clara: cada cop queda menys gent que et digui les coses que t’han de dir. La fita ara és el confort, complaure, la comoditat. No es tracta de preparar-se per combatre el dolor, el tema és no arribar a sentir-lo mai. I així anar tirant. És l’hiperespai de la classe mitjana simbolitzat en copiosos àlbums de fotos a les principals capitals del món i en generoses teles de plasma, molta carn i molt poc múscul. I el problema és que la festa s’està acabant. Simplement no hi ha diners per mantenir-la. La roda seguirà girant però més a poc a poc i no estem preparats, potser perquè estem embadalits de tanta calefacció. I aquest esquema, totalment vàlid per a l’Andorra dels pròxims anys, el saben tots els polítics, però molt pocs ho diuen i cap pren decisions. El sector públic no pot tenir tants treballadors, no els pot pagar, és així de fàcil. I parlo de les 8 administracions i les parapúbliques. Heu escoltat algú del Consell, del Govern o dels comuns que parli de xifres, de com aprimar l’administració amb un pla de futur? Oi que no? És clar que no, els funcionaris voten tots i no els poden cabrejar perquè muntarien un sidral sindical i són intocables. Ningú no està dient i encara menys fent el que s’ha de dir i fer. I, o troben petroli o no sé què esperen que passi.
Era tan discret que li sabia greu compartir els seus pensaments amb ell mateix. Silenci era el seu barri i Parsimònia la seva pàtria. Sempre vivint a la velocitat de la repetició de la jugada però sense jugada per repetir. Abans malpensar que respirar, abans la tirita que la ferida. I a poc a poc, polzada a polzada, fent via. Sabent que tot el que passés no seria culpa seva, ni les coses bones ni les dolentes. Per als no-iniciats hagués pogut passar per una estàtua, una rèplica admirable però inanimada d’una vida humana. Però les imatges no enganyen, surt en totes i sempre enfocat; en segon pla, però hi surt. I els anys van passar. Les plagues van purgar, els arbres van perdre contra l’asfalt i en les imatges cada cop quedava menys gent al davant. Fins que un dia com qualsevol altre, ni d’hora ni tard, com li havia dit sempre el pare que passaria, li van preguntar: “Vols anar a les llistes? Tal com pinta entres segur”. Va assentir, sense badar boca. Se’n va anar a casa sabent que la glòria és per a qui espera; mentre sopava amb la dona li va dir: “M’han dit d’anar-hi i els he dit que sí.” Avui és conseller general.
Hi ha parlamentaris que pràcticament no parlen mai. I els seus grups ho toleren. Total, ja està bé que la gent no sàpiga si són llestos o més rucs que una sabata. Sé que a l’elector se li’n refot tot això però és una de les reminiscències que queden d’aquella Andorra rància que a mi em produeix urticària. De solucions n’hi deu haver, però no vindran soles, i estaria bé que els que les han de trobar tinguin empenta, talent i honor. No polítics ocasionals que igual que fan això podrien estar pescant truites.
Sóc bastant desastre per a això. Em sembla que no m’he llegit mai ni una línia del manual d’instruccions dels aparells que m’he comprat o que m’han regalat. O ve algú i m’explica com funciona, o ho vaig aprenent tot sol. Ja pot ser el mòbil, el portàtil o el microones. És igual. Després passa el que passa, que quan feia tres anys que tenia mòbil em vaig assabentar que podia enviar missatges… La primera reacció és de certa indignació, quan en el fons la culpa és tota teva. I en aquest país nostre passa el mateix. La gent el fa servir però no se’n mira mai el manual, és a dir les lleis. Per què? Doncs perquè, com ha anat fins ara, ja li ha estat bé a la majoria i a qui no, ha fotut el camp, no s’ha quedat a protestar. El tema, però, ha canviat. La gent continua sense llegir-se el manual –la gent vol dir la immensa majoria– però ara l’aparell comença a fallar. No hi ha feina per a tothom; la CASS s’ha posat a donar altes que abans eren baixes indiscutibles… Què passa?, es demanen alguns, astorats. Tampoc no és tan complicat: hi ha una crisi mundial que està donant pel sac també aquí –què us esperàveu?– i, a més, coincideix amb un model de país col·lapsat i sense futur.
L’enquesta sobre política d’aquesta setmana conté una conclusió que no és cap sorpresa però que és valuosa, i no és que Nomen sigui més dolent que Darth Vader. Sis de cada deu entrevistats tenen un desconeixement absolut de la política andorrana. La gent, voti o no, té dret a dir la seva, però és clar, per exercir aquest dret has de tenir alguna cosa a dir… Si tens npi del que està passant, què has de dir? Això sí, que no ens falti Belén Esteban.
