Gabriel Fernandez

Era tan discret que li sabia greu compartir els seus pensaments amb ell mateix. Silenci era el seu barri i Parsimònia la seva pàtria. Sempre vivint a la velocitat de la repetició de la jugada però sense jugada per repetir. Abans malpensar que respirar, abans la tirita que la ferida. I a poc a poc, polzada a polzada, fent via. Sabent que tot el que passés no seria culpa seva, ni les coses bones ni les dolentes. Per als no-iniciats hagués pogut passar per una estàtua, una rèplica admirable però inanimada d’una vida humana. Però les imatges no enganyen, surt en totes i sempre enfocat; en segon pla, però hi surt. I els anys van passar. Les plagues van purgar, els arbres van perdre contra l’asfalt i en les imatges cada cop quedava menys gent al davant. Fins que un dia com qualsevol altre, ni d’hora ni tard, com li havia dit sempre el pare que passaria, li van preguntar: “Vols anar a les llistes? Tal com pinta entres segur”. Va assentir, sense badar boca. Se’n va anar a casa sabent que la glòria és per a qui espera; mentre sopava amb la dona li va dir: “M’han dit d’anar-hi i els he dit que sí.” Avui és conseller general.
Hi ha parlamentaris que pràcticament no parlen mai. I els seus grups ho toleren. Total, ja està bé que la gent no sàpiga si són llestos o més rucs que una sabata. Sé que a l’elector se li’n refot tot això però és una de les reminiscències que queden d’aquella Andorra rància que a mi em produeix urticària. De solucions n’hi deu haver, però no vindran soles, i estaria bé que els que les han de trobar tinguin empenta, talent i honor. No polítics ocasionals que igual que fan això podrien estar pescant truites.