L’altre dia una mossa ben proporcionada em va dir que les cada cop més visibles i copioses canes que tinc em quedaven sexys. L’auditoria d’autoestima se’m va disparar inequívocament sense necessitat que ho validés Standard & Poors. En el meu cas les canes han aparegur fa poc, 4 o 5 anys, però amb tanta força que ja m’he inscrit al càsting dels nous anuncis de Grecian 2000. Si m’ho paro a pensar, crec que en tinc des que vaig deixar la informació esportiva per dedicar-me més a la política. De fet fa anys, els polítics em queien tots fatal i ara em porto la mar de bé amb la majoria. A mitjan dels 90 hauria llançat amb afició algun dard a una diana en la qual la cara de Toni Martí hagués estat al centre i ara quan me’l trobo ens fem una abraçada i tot. Amb Marc Forné el tema va ser guadiana. Al principi el veia un paio enrotllat i progre, després un ranci manipulador, i ara quan el veig, no sé ben bé per què, m’hi trobo a gust. Amb Pintat sempre va anar bé. És un gentleman, així de clar. Ja el podia estar escanyant a preguntes salvatges que encaixava més que Rocky Marciano. Si no fos perquè ha deixat el país a la ruïna seria el meu ídol. I Jaume Bartumeu? Em llegia, em va enviar una carta un cop felicitant-me per un article, algun cop havia aturat el cotxe per saludar-me al mig del carrer. Imagino que li queia bé perquè em ficava amb els que manaven, que és el que se suposa que hem de fer els periodistes. Ara ja no li caic bé, sóc un sicari del sindicat de la sorra, diu que el volem enterrar. Bé, ja li passarà. I si no té dues feines. Jo en tinc una i la penso seguir fent, li agradi o no.
Farà unes setmanes. Esperava un amic meu per sopar hand to hand. És d’aquells que arriba tard perquè jo també ho faig i va trigar mitja hora més que servidor. Vaig seure a taula, sol, i vaig demanar un diari. La resta de taules eren plenes, de gent de totes les edats. A la de la vora, coetanis. Tres quarantins enyorats de la solteria, però que si estiguessin solters estarien enyorats del matrimoni. Un explicava com si hagués fet cim a l’Annapurna el primer tanga que va veure, “allò no era normal, o hi havia molta carn o poca tela”. Somric abrigat per la discreció del lector i m’enfoco a la taula de davant. Sopen dos matrimonis de jubilats. No són d’aquí, parlen de Caldea, dels preus que ja no són interessants. De sobte riuen fins plorar, a una de les mestresses se li ha escapat un rot amb posterior precipitació de la dentadura. Com pot, se la torna a posar, i li fa un petó als llavis al seu home, que no ha mogut ni una parpella, “si això és cada dia…” –diu divertit. Ara no m’amago, els miro i els somric perquè així després podran dir allò que un noi que sopava al restaurant ho va veure i l’anècdota tindrà més categoria. Tres noies jovenetes criden embogides al fons. Una ha rebut un SMS i l’ensenya. “krinyo, t’estimo”. I canta als quatre vents que mai la certesa ha estat més certa. Les amigues la feliciten maldissimulant enveja, els seus mòbils fa dies que no vibren.
I arriba el meu amic. I sopem, i xerrem. De tot, del que calgui. De les canes que ens han sortit i que no sempre s’han pogut intercanviar per solucions. I ens adonem que de tot plegat, l’únic que té sentit és l’amor. La resta? Dreceres però mai camí. Feliç Sant Jordi a tots.
“Empresa del país busca persona responsable per no fer absolutament res. Contracte indefinit. Sou, 1.200 euros, 13 pagues i caps de setmana festius. Requisits: capacitat d’adaptació per practicar la inòpia i la inoperància amb un somriure.” Tranquils, que no va pels funcionaris tot i que per a alguns, veient com s’ho curren, sembla que acabi de parlar de l’edicte que justifica la seva plaça, si no fos perquè tampoc no somriuen. No busqueu aquest anunci als diaris; evidentment no existeix. El que suposo que teniu clar és que en cas que fos cert tindria una llista d’aspirants més llarga que Els pilars de la terra. I aquest és el quid de la qüestió: cada vegada hi ha més gent que l’únic que vol és una ganga de feina. Un lloc on passar-hi unes hores per viure intensament, però en el seu temps de lleure. Tant se val si comporta lobotomia; si les condicions són bones, endavant. I això no és culpa dels polítics, n’és de la gent. Els que, no sé quan, hem acabat oblidant que la major part de les persones que hem admirat i que han ocupat un lloc en la història ho han fet perquè han aplicat el seu talent i esforç en alguna disciplina, tant se val, des d’un científic fins a un lladre de bancs. I al final, això és el que passa… Perquè per més que els polítics hagin estat els darrers anys intercanviant vots per llocs de treball a l’administració, si molts dels collocats haguessin pensat en algun moment que potser podrien ser protagonistes i no extres, el tema ara seria diferent. No es tracta de viure per treballar ni de treballar per viure. Es tracta de viure i de voler ser, com deien abans, “alguna cosa a la vida”.
Si féssim un tomb pel carrer amb les fotos dels dos Coprínceps i demanéssim a la gent qui són, què creieu que dirien? Jo ho tinc claríssim. 7 de cada 10 dirien que Sarkozy és el president de França; dos, que és el marit de Carla Bruni, i un, que és Copríncep d’Andorra. La foto de monsenyor Vives, amb arquejada prèvia de les celles, rebria com a resposta de 9 de cada 10 ciutadans que és un bisbe (més que res perquè va vestit d’això). Concedim a aquest exercici la possibilitat que 1 de cada 10 sàpiga també que és el cap d’Estat. A mi els Coprínceps em són igual, sé que el país els deu històricament aquesta estranya circumstància que és la nostra independència, però, amb franquesa, la major part del temps em produeixen indiferència. Menys quan no me la produeixen. Quan veig el bisbe de la Seu a TV3, barrejant la banca andorrana amb els casos de pederàstia de l’Església em demano si abans de concedir cap entrevista ha informat el Govern del que pensa dir i de com ho pensa dir, tenint en compte que, en teoria, ens ha de representar 24 sobre 24. Intentant prescindir, tot i que és difícil, del fons i la forma de les seves declaracions, tinc claríssim que no vull que aquesta sigui la imatge del meu país, per molt que ho digui la Constitució. Per tant, encara penso menys que ens hagi de condicionar per a res. Aprovem una llei que despenalitzi l’avortament, si més no en els tres supòsits arxicomentats en què hi ha riscos per a la criatura o la mare. Un cop fet això, si vol seguir de Copríncep, perfecte, i si no, que se’l confitin al Vaticà. Seguiria. Perquè si no, no el tornen a cridar a TV3 i li encanta.
