El bisbe de la Seu
Si féssim un tomb pel carrer amb les fotos dels dos Coprínceps i demanéssim a la gent qui són, què creieu que dirien? Jo ho tinc claríssim. 7 de cada 10 dirien que Sarkozy és el president de França; dos, que és el marit de Carla Bruni, i un, que és Copríncep d’Andorra. La foto de monsenyor Vives, amb arquejada prèvia de les celles, rebria com a resposta de 9 de cada 10 ciutadans que és un bisbe (més que res perquè va vestit d’això). Concedim a aquest exercici la possibilitat que 1 de cada 10 sàpiga també que és el cap d’Estat. A mi els Coprínceps em són igual, sé que el país els deu històricament aquesta estranya circumstància que és la nostra independència, però, amb franquesa, la major part del temps em produeixen indiferència. Menys quan no me la produeixen. Quan veig el bisbe de la Seu a TV3, barrejant la banca andorrana amb els casos de pederàstia de l’Església em demano si abans de concedir cap entrevista ha informat el Govern del que pensa dir i de com ho pensa dir, tenint en compte que, en teoria, ens ha de representar 24 sobre 24. Intentant prescindir, tot i que és difícil, del fons i la forma de les seves declaracions, tinc claríssim que no vull que aquesta sigui la imatge del meu país, per molt que ho digui la Constitució. Per tant, encara penso menys que ens hagi de condicionar per a res. Aprovem una llei que despenalitzi l’avortament, si més no en els tres supòsits arxicomentats en què hi ha riscos per a la criatura o la mare. Un cop fet això, si vol seguir de Copríncep, perfecte, i si no, que se’l confitin al Vaticà. Seguiria. Perquè si no, no el tornen a cridar a TV3 i li encanta.
