La ganga
“Empresa del país busca persona responsable per no fer absolutament res. Contracte indefinit. Sou, 1.200 euros, 13 pagues i caps de setmana festius. Requisits: capacitat d’adaptació per practicar la inòpia i la inoperància amb un somriure.” Tranquils, que no va pels funcionaris tot i que per a alguns, veient com s’ho curren, sembla que acabi de parlar de l’edicte que justifica la seva plaça, si no fos perquè tampoc no somriuen. No busqueu aquest anunci als diaris; evidentment no existeix. El que suposo que teniu clar és que en cas que fos cert tindria una llista d’aspirants més llarga que Els pilars de la terra. I aquest és el quid de la qüestió: cada vegada hi ha més gent que l’únic que vol és una ganga de feina. Un lloc on passar-hi unes hores per viure intensament, però en el seu temps de lleure. Tant se val si comporta lobotomia; si les condicions són bones, endavant. I això no és culpa dels polítics, n’és de la gent. Els que, no sé quan, hem acabat oblidant que la major part de les persones que hem admirat i que han ocupat un lloc en la història ho han fet perquè han aplicat el seu talent i esforç en alguna disciplina, tant se val, des d’un científic fins a un lladre de bancs. I al final, això és el que passa… Perquè per més que els polítics hagin estat els darrers anys intercanviant vots per llocs de treball a l’administració, si molts dels collocats haguessin pensat en algun moment que potser podrien ser protagonistes i no extres, el tema ara seria diferent. No es tracta de viure per treballar ni de treballar per viure. Es tracta de viure i de voler ser, com deien abans, “alguna cosa a la vida”.
