L’únic que té sentit
Farà unes setmanes. Esperava un amic meu per sopar hand to hand. És d’aquells que arriba tard perquè jo també ho faig i va trigar mitja hora més que servidor. Vaig seure a taula, sol, i vaig demanar un diari. La resta de taules eren plenes, de gent de totes les edats. A la de la vora, coetanis. Tres quarantins enyorats de la solteria, però que si estiguessin solters estarien enyorats del matrimoni. Un explicava com si hagués fet cim a l’Annapurna el primer tanga que va veure, “allò no era normal, o hi havia molta carn o poca tela”. Somric abrigat per la discreció del lector i m’enfoco a la taula de davant. Sopen dos matrimonis de jubilats. No són d’aquí, parlen de Caldea, dels preus que ja no són interessants. De sobte riuen fins plorar, a una de les mestresses se li ha escapat un rot amb posterior precipitació de la dentadura. Com pot, se la torna a posar, i li fa un petó als llavis al seu home, que no ha mogut ni una parpella, “si això és cada dia…” –diu divertit. Ara no m’amago, els miro i els somric perquè així després podran dir allò que un noi que sopava al restaurant ho va veure i l’anècdota tindrà més categoria. Tres noies jovenetes criden embogides al fons. Una ha rebut un SMS i l’ensenya. “krinyo, t’estimo”. I canta als quatre vents que mai la certesa ha estat més certa. Les amigues la feliciten maldissimulant enveja, els seus mòbils fa dies que no vibren.
I arriba el meu amic. I sopem, i xerrem. De tot, del que calgui. De les canes que ens han sortit i que no sempre s’han pogut intercanviar per solucions. I ens adonem que de tot plegat, l’únic que té sentit és l’amor. La resta? Dreceres però mai camí. Feliç Sant Jordi a tots.
