Gabriel Fernandez

L’altre dia una mossa ben proporcionada em va dir que les cada cop més visibles i copioses canes que tinc em quedaven sexys. L’auditoria d’autoestima se’m va disparar inequívocament sense necessitat que ho validés Standard & Poors. En el meu cas les canes han aparegur fa poc, 4 o 5 anys, però amb tanta força que ja m’he inscrit al càsting dels nous anuncis de Grecian 2000. Si m’ho paro a pensar, crec que en tinc des que vaig deixar la informació esportiva per dedicar-me més a la política. De fet fa anys, els polítics em queien tots fatal i ara em porto la mar de bé amb la majoria. A mitjan dels 90 hauria llançat amb afició algun dard a una diana en la qual la cara de Toni Martí hagués estat al centre i ara quan me’l trobo ens fem una abraçada i tot. Amb Marc Forné el tema va ser guadiana. Al principi el veia un paio enrotllat i progre, després un ranci manipulador, i ara quan el veig, no sé ben bé per què, m’hi trobo a gust. Amb Pintat sempre va anar bé. És un gentleman, així de clar. Ja el podia estar escanyant a preguntes salvatges que encaixava més que Rocky Marciano. Si no fos perquè ha deixat el país a la ruïna seria el meu ídol. I Jaume Bartumeu? Em llegia, em va enviar una carta un cop felicitant-me per un article, algun cop havia aturat el cotxe per saludar-me al mig del carrer. Imagino que li queia bé perquè em ficava amb els que manaven, que és el que se suposa que hem de fer els periodistes. Ara ja no li caic bé, sóc un sicari del sindicat de la sorra, diu que el volem enterrar. Bé, ja li passarà. I si no té dues feines. Jo en tinc una i la penso seguir fent, li agradi o no.