Sembla de veritat, si ho és no en tinc ni idea. Quan riu omple els pulmons i quan t’encaixa la mà comprova la salut de totes les falanges. Per cert, la mà me la va donar 6 vegades abans de marxar de la ràdio. És Sandro Rosell i el 13 de juny l’escolliran president de l’FC Barcelona. O això o les enquestes que s’estan divulgant tenen la mateixa utilitat que el departament de Comunicació del Govern. Al vespre, acte al Centre de Congressos. A la porta, no Laporta, remor i expectació. Tothom parla “del Sandro” i s’hi refereix amb una proximitat de la qual només poden presumir pocs dels que l’esmenten. És un petit exèrcit que somia despert d’anar a la llotja i de convertir “el Sandro” en una influència tangible, de sentir-se per poquet que sigui al timó de l’FC Barcelona. Alguns bavegen tant que fan vergonya aliena. Rosell no diu res rellevant en dues hores, més que res perquè els que el poden votar l’únic que volen escoltar és que no pensa tocar res de res. Abans, a la ràdio, li pregunto per què vol ser president: “És un honor”, diu. I és així.
Aquesta setmana se celebra el Festival d’Eurovisió, aquest cop Andorra no hi va. No hi ha calés. Ho entenc, tot i que sempre he pensat que està bé ser en aquests esdeveniments i en d’altres d’esportius que en molts països són factor de cohesió. Aquí no. Al final no es tracta d’Eurovisió o dels Jocs Olímpics, el tema va molt més enllà. Què és un honor aquí? Quin càrrec pot alimentar la vanitat d’algú igual que ser president del Barça ho fa amb Sandro Rosell? Arreglem-ho i molts llocs erms seran ocupats per gent de talent.
El Govern ha confirmat que es gastarà 300.000 euros, o sigui 50 milions de peles, en un informe per saber què ha de fer amb l’administració pública. Us explico ara el que passarà, evidentment previ assessorament de la bruja Lola. L’informe conclourà que l’administració està sobredimensionada i recomanarà a l’executiu adoptar mesures de correcció com ara reduir les despeses supèrflues, frenar en sec les contractacions i buscar mètodes per prejubilar un nombre important de treballadors. Jaume Bartumeu el presentarà en roda de premsa i anunciarà a tot drap les mesures, fardant que aquí no caldrà baixar el sou als funcionaris. L’oposició criticarà l’informe i en farà una altra interpretació, però l’acatarà perquè no té més remei.
Tornem al present. El Govern hauria de saber com escometre aquest problema des d’abans de les eleccions. És claríssim. És qüestió de prendre decisions i estan cagats, tots. Majoria, minoria, els comuns, tots. Us imagineu Jorge Javier Vázquez encomanant un informe sobre la seva sexualitat mentre encapçala un trenet de l’amor? Paguem el sou de bastanta gent per a sobre haver de gastar 50 milions de peles més. Amb tots els informes i dossiers que no han servit per res i que descansen en calaixos al Govern, Ikea té per fer mobles 10 anys. Per què aquest cop hauria de ser diferent? Quants aturats podrien rebre prestació amb el milió d’euros de l’informe Mc Kinsey encomanat pels liberals i amb el qual ara es renten el pompis els socialdemòcrates?
Entrar d’hora i plegar tard si no prens decisions no serveix per res.
07.43 hora zulu, Washington. Barack Obama esmorza, té un dia llarg i vol estar al cent per cent. Li diu al Manuel, el cuiner mexicà de la Casa Blanca, que avui va fort. Li encomana un entrepà de sobrassada amb quètxup i anxoves. Fanta de taronja d’atrezzo hidratant i cigaló de Magno per rematar. A punt per dirigir el món. Una hora després, repassant informes amb el seu equip, el president nota que alguna cosa no va bé. Una propulsió digna de l’Air Force One el porta al lavabo. Té cagarrines. La primera onada d’analistes amb corbata per columna vertebral apareix a totes les televisions per dir que la gastroenteritis del president nord-americà pot generar desconfiança en els mercats. La següent tanda d’intervencions és dels directors del Financial Times i del Wall Street Journal, que atribueixen la fluixera d’Obama a una crisi en les arques públiques. 24 hores i 8 rotllos de paper de vàter després, Obama fa una roda de premsa per desmentir la crisi, però com que li fa vergonya dir que ha estat un dia sencer assegut al vàter, i a més ningú no s’ho creuria, decideix dir el mateix que els directors dels diaris econòmics i aprofita per reajustar el sector públic que fa dies que en tenia ganes.
La desconfiança ha fet caure Wall Street 9 punts en un dia i ha arrossegat totes les borses internacionals. Aquesta és la portada del diari que porta a la mà la Montse, que va a la feina com cada dia sense saber que avui l’acomiaden fulminantment perquè hi ha una crisi. Al final, què collons és la crisi i per què els que poden no fan alguna cosa per arreglar-la i que surti el sol d’una vegada? Gràcies.
El primer del dia, jo caminant cap a la feina, ens saludem. “Fatal, molt malament”, em diu mentre detalla els factors pels quals la situació econòmica és insostenible, just a punt de dir-li adéu li demano per un blau que té a la cara, “res home, vaig caure ahir mentre feia moto de neu”. El segon del dia, em toca el clàxon des del cotxe, s’atura i el transforma en 4 per 4 per 4, pels 4 intermitents. Baixa la finestra i crida, “com portes la crisi?”, resistint li dic, “nosaltres fatal, cada dia pitjor”, em diu adéu amb pressa, “surto volant que marxem amb la família 4 dies a Eurodisney”. El tercer del dia, m’aborda sortint d’una pastisseria, “has vist el que ens volen fer als funcionaris?” “A les barricades!” crida entusiasmat mentre s’allunya saludant els que compartien taula amb ell i que s’acomiaden mentre recullen les cartes amb les quals acaben d’injectar-se la seva dosi diària de botifarra. Prop de la feina, la veig. La recordava del col·legi per les seves proporcions sempre diferents segons l’angle de visió, sempre torbadores. Un somni implacablement impossible. Ja no és ella. Aquelles espatlles orgulloses són avui un penjador trist i deprimit. 20 anys, dos matrimonis i tres fills després la reina de l’Institut empenyoraria si tingués valor la seva corona. Li pregunto com va, “tot bé, com sempre”, em contesta mentre busca un somriure que pugui amagar que fa tres mesos que busca feina, que està a punt de quedar-se sense cobertura sanitària i que els seus ex no li passen la pensió. Per què tinc la sensació que a Andorra els que les estan passant magres no ho expliquen i els que es queixen estan la mar de bé?
