Gabriel Fernandez

El primer del dia, jo caminant cap a la feina, ens saludem. “Fatal, molt malament”, em diu mentre detalla els factors pels quals la situació econòmica és insostenible, just a punt de dir-li adéu li demano per un blau que té a la cara, “res home, vaig caure ahir mentre feia moto de neu”. El segon del dia, em toca el clàxon des del cotxe, s’atura i el transforma en 4 per 4 per 4, pels 4 intermitents. Baixa la finestra i crida, “com portes la crisi?”, resistint li dic, “nosaltres fatal, cada dia pitjor”, em diu adéu amb pressa, “surto volant que marxem amb la família 4 dies a Eurodisney”. El tercer del dia, m’aborda sortint d’una pastisseria, “has vist el que ens volen fer als funcionaris?” “A les bar­ricades!” crida entusiasmat mentre s’allunya saludant els que compartien taula amb ell i que s’acomiaden mentre recullen les cartes amb les quals acaben d’injectar-se la seva dosi diària de botifarra. Prop de la feina, la veig. La recordava del col·legi per les seves proporcions sempre diferents segons l’angle de visió, sempre torbadores. Un somni implacablement impossible. Ja no és ella. Aquelles espatlles orgulloses són avui un penjador trist i deprimit. 20 anys, dos matrimonis i tres fills després la reina de l’Institut empenyoraria si tingués valor la seva corona. Li pregunto com va, “tot bé, com sempre”, em contesta mentre busca un somriure que pugui amagar que fa tres mesos que busca feina, que està a punt de quedar-se sense cobertura sanitària i que els seus ex no li passen la pensió. Per què tinc la sensació que a Andorra els que les estan passant magres no ho expliquen i els que es queixen estan la mar de bé?