Honor i talent
Sembla de veritat, si ho és no en tinc ni idea. Quan riu omple els pulmons i quan t’encaixa la mà comprova la salut de totes les falanges. Per cert, la mà me la va donar 6 vegades abans de marxar de la ràdio. És Sandro Rosell i el 13 de juny l’escolliran president de l’FC Barcelona. O això o les enquestes que s’estan divulgant tenen la mateixa utilitat que el departament de Comunicació del Govern. Al vespre, acte al Centre de Congressos. A la porta, no Laporta, remor i expectació. Tothom parla “del Sandro” i s’hi refereix amb una proximitat de la qual només poden presumir pocs dels que l’esmenten. És un petit exèrcit que somia despert d’anar a la llotja i de convertir “el Sandro” en una influència tangible, de sentir-se per poquet que sigui al timó de l’FC Barcelona. Alguns bavegen tant que fan vergonya aliena. Rosell no diu res rellevant en dues hores, més que res perquè els que el poden votar l’únic que volen escoltar és que no pensa tocar res de res. Abans, a la ràdio, li pregunto per què vol ser president: “És un honor”, diu. I és així.
Aquesta setmana se celebra el Festival d’Eurovisió, aquest cop Andorra no hi va. No hi ha calés. Ho entenc, tot i que sempre he pensat que està bé ser en aquests esdeveniments i en d’altres d’esportius que en molts països són factor de cohesió. Aquí no. Al final no es tracta d’Eurovisió o dels Jocs Olímpics, el tema va molt més enllà. Què és un honor aquí? Quin càrrec pot alimentar la vanitat d’algú igual que ser president del Barça ho fa amb Sandro Rosell? Arreglem-ho i molts llocs erms seran ocupats per gent de talent.
