Com els bons assassins, és silenciosa i no deixa pistes. No saps mai quan vindrà però sí que només es quedarà uns segons, temps suficient per escampar la seva capacitat destructiva en una àrea d’influència d’uns tres metres. La primera vegada no saps com reaccionar. Protestes i intentes contrarestar l’agressió amb armes similars, sense pensar que un tret sempre és el penúltim en un conflicte. Amb el temps, un dia que no és cap dia i a una hora que no és cap hora, el fenomen et torna a visitar i ja no sembla tan destructiu. Tot d’una sembla una pàgina més del llibre que recull les coses per les quals val la pena llevar-se cada matí. I la mires, i somrius, i penses que ets afortunat per poder olorar les llufes de la dona que estimes, perquè són seves.
Fa 5 anys les cues eren el gran mal del país. En les enquestes sempre se les citava en primer lloc com la principal preocupació. Ara no n’hi ha. Jo no en faig mai per anar a treballar. I ha anat passant de manera gradual, sense adonar-nos-en. I es diu poc però és la cara que la crisi veu quan es mira al mirall i somriu pensant com ens està arribant a donar pel sac. Era normal queixar-se per les cues. Tantes hores dins d’un cotxe sense fer res més ens semblaven inútils, un enemic de la qualitat de vida. I ara resulta que no ho eren, eren un símbol de l’abundància, de la nostra exhuberància econòmica. Ara tothom rebria el seu retorn amb comitè de benvinguda i collaret de flors estil hawaià.
No busqueu conclusió, no la tinc. Busco certeses entre tanta confusió, busco llavors per plantar entre tanta tele de plasma i, simplement, em costa.
Carla, amor. Entenc les teves reticències. Estàs casada i ets una dona pública, però al mar no se li poden posar portes i encara menys a això que tenim tu i jo. No sabem molt bé el que és però s’ha acabat obrint pas a matxetades en aquesta selva de portades que sempre ha estat la teva vida. Has d’anar pensant com li explicaràs al món que ho deixes tot per viure l’amour fou amb un desconegut periodista panxut de les valls d’Andorra. Et demanaria que no t’inventis res, amb la veritat es va a tot arreu, i si has d’explicar que sóc el millor amant que has tingut ho dius, i ja està. Sobre com ens vam conèixer sí pots mentir, digués que em vas veure a la primera fila d’un concert teu i vas quedar tan impressionada que vas oblidar la lletra d’una de les teves dolces cançons. Sé que et preocupa com m’acceptarà la teva família, però tot anirà bé, quan fa cinc minuts que sóc amb un italià ja semblo Garibaldi, i si no parlarem del Calcio, que jo en sé un munt. Tenim tot el temps del món per badar asseguts al costat del riu Valira, tu tocant la guitarra i jo escrivint aquells ridículs textos que publica el Diari d’Andorra cada divendres. Però no t’estressis vida que ho tancarem tot el dia 29 de juliol quan vinguis. Primer li dius a le petit Nicolas que el deixes i després ens morregem davant la premsa internacional. Posa’t, si et plau, aquell vestit estil Audrey Hepburn, que et queda molt bé. El dia que vaig escoltar la primera dama del meu país dir “te gustan mis domingas?”, vaig connectar, per fi, amb la devoció necessària per pensar que cony hi pinten els caps d’estats a Andorra. Espero amb delit el 29 juillet.
“Oh!”, exclamava. Em faltava l’aire, voltava nerviós pel menjador de casa dels meus pares buscant racons nous. Estava sol i el que sentia era tan gran que ho havia de compartir. Vaig trucar al meu amic Javi, “ho estàs veient?”. ”És la hòstia”, em deia. “Increïble”, li deia jo, i així vam estar dos minuts com a mínim, en una de les converses més idiotes que haurem tingut en 25 anys d’amistat. Corria l’estiu del 1986 i aquell dia, davant del televisor, acabava de veure la jugada més gran de la història del futbol, el segon gol de Maradona a Anglaterra en els quarts de final, aquella en la qual el narrador va batejar l’astre argentí com a “Barrilete Cósmico”. Avui comença el Mundial. Per als que sempre hem estimat el futbol, la deriva que està agafant darrerament aquest gran invent dels anglesos ens descol·loca una mica. Per una part hi ha la pilota, el driblatge, la passió. Per l’altra, un sector econòmic pragmàtic que vol preservar la màgia com a valor cotitzable, un fet per mi, totalment impossible. La jugada de Maradona va ser excepcional, l’obra d’un geni, i això mentre hi hagi jugadors seguirà passant. Però si des de determinats despatxos encoixinats es pretén pilotar amb un comandament l’evolució del joc deixarà de passar. I així amb tot, i potser aquesta és una de les grans lliçons de la punyetera crisi. S’ha de deixar que les coses flueixin amb naturalitat. No s’han de fer cases i més cases si la gent no hi ha de viure després. No s’ha d’agafar els turistes per l’orella perquè vinguin, han de voler venir perquè som fantàstics. No s’ha d’inventar res si no és per millorar el que ja estava inventat i funcionava.
Mai no he arribat el primer enlloc, però més tard que d’hora he anat arribant a gairebé tot arreu. La bambes amb velcro em van ajudar a dissimular durant bastant de temps que no sabia fer el nus de les sabates. Fregant la desesperació, el meu pare va aconseguir ensenyar-me’n quan ja em començava a canviar la veu. El mateix em va passar amb pixar de peu. Anhelava decorar parets i arbres com molts dels meus amics i no era capaç de fer-ho sense amonestar greument i visiblement els pantalons. Em va costar, però puc afirmar sense ànim mourinhià que estic entre els millors en aquest àmbit. La virginitat encara va ser pitjor. Participar en converses sobre experiències sexuals i no haver-ne tingut cap és com demanar-li a Stevie Wonder que sigui el jurat de Miss Món. Fins que ho vaig aconseguir amb penes i treballs, la pressió psicològica i fisiològica va ser insuportable, tant que encara no he acabat d’alliberar-la. En això estem.
Però hi ha coses en les quals per molt que passen els anys no hi ha manera. No m’agrada esquiar, ni conduir, ni la verdura, ni les converses insubstancials que comporten les relacions públiques. Ho he intentat, i no hi ha manera, no me’n surto. És per això que quan em demanen que m’adapti als temps grisos en els quals estem no sé si en sabré. Ho intentaré, això segur, i més em convé que ho aconsegueixi. La crisi. Tot és la crisi. És dijous després del dimecres per la crisi i la merda fa pudor per la crisi. A quin mostrador d’objectes perduts vaig a buscar els somnis pels quals fa 20 anys que lluito? Els he extraviat quasi tots.
