Gabriel Fernandez

Mai no he arribat el primer enlloc, però més tard que d’hora he anat arribant a gairebé tot arreu. La bambes amb velcro em van ajudar a dissimular durant bastant de temps que no sabia fer el nus de les sabates. Fregant la desesperació, el meu pare va aconseguir ensenyar-me’n quan ja em començava a canviar la veu. El mateix em va passar amb pixar de peu. Anhelava decorar parets i arbres com molts dels meus amics i no era capaç de fer-ho sense amonestar greument i visiblement els pantalons. Em va costar, però puc afirmar sense ànim mourinhià que estic entre els millors en aquest àmbit. La virginitat encara va ser pitjor. Participar en converses sobre experiències sexuals i no haver-ne tingut cap és com demanar-li a Stevie Wonder que sigui el jurat de Miss Món. Fins que ho vaig aconseguir amb penes i treballs, la pressió psicològica i fisiològica va ser insuportable, tant que encara no he acabat d’alliberar-la. En això estem.
Però hi ha coses en les quals per molt que passen els anys no hi ha manera. No m’agrada esquiar, ni conduir, ni la verdura, ni les converses insubstancials que comporten les relacions públiques. Ho he intentat, i no hi ha manera, no me’n surto. És per això que quan em demanen que m’adapti als temps grisos en els quals estem no sé si en sabré. Ho intentaré, això segur, i més em convé que ho aconsegueixi. La crisi. Tot és la crisi. És dijous després del dimecres per la crisi i la merda fa pudor per la crisi. A quin mostrador d’objectes perduts vaig a buscar els somnis pels quals fa 20 anys que lluito? Els he extraviat quasi tots.