Invents
“Oh!”, exclamava. Em faltava l’aire, voltava nerviós pel menjador de casa dels meus pares buscant racons nous. Estava sol i el que sentia era tan gran que ho havia de compartir. Vaig trucar al meu amic Javi, “ho estàs veient?”. ”És la hòstia”, em deia. “Increïble”, li deia jo, i així vam estar dos minuts com a mínim, en una de les converses més idiotes que haurem tingut en 25 anys d’amistat. Corria l’estiu del 1986 i aquell dia, davant del televisor, acabava de veure la jugada més gran de la història del futbol, el segon gol de Maradona a Anglaterra en els quarts de final, aquella en la qual el narrador va batejar l’astre argentí com a “Barrilete Cósmico”. Avui comença el Mundial. Per als que sempre hem estimat el futbol, la deriva que està agafant darrerament aquest gran invent dels anglesos ens descol·loca una mica. Per una part hi ha la pilota, el driblatge, la passió. Per l’altra, un sector econòmic pragmàtic que vol preservar la màgia com a valor cotitzable, un fet per mi, totalment impossible. La jugada de Maradona va ser excepcional, l’obra d’un geni, i això mentre hi hagi jugadors seguirà passant. Però si des de determinats despatxos encoixinats es pretén pilotar amb un comandament l’evolució del joc deixarà de passar. I així amb tot, i potser aquesta és una de les grans lliçons de la punyetera crisi. S’ha de deixar que les coses flueixin amb naturalitat. No s’han de fer cases i més cases si la gent no hi ha de viure després. No s’ha d’agafar els turistes per l’orella perquè vinguin, han de voler venir perquè som fantàstics. No s’ha d’inventar res si no és per millorar el que ja estava inventat i funcionava.
