Gabriel Fernandez

Carla, amor. Entenc les teves reticències. Estàs casada i ets una dona pública, però al mar no se li poden posar portes i encara menys a això que tenim tu i jo. No sabem molt bé el que és però s’ha acabat obrint pas a matxetades en aquesta selva de portades que sempre ha estat la teva vida. Has d’anar pensant com li explicaràs al món que ho deixes tot per viure l’amour fou amb un desconegut periodista panxut de les valls d’Andorra. Et demanaria que no t’in­ventis res, amb la veritat es va a tot arreu, i si has d’explicar que sóc el millor amant que has tingut ho dius, i ja està. Sobre com ens vam conèixer sí pots mentir, digués que em vas veure a la primera fila d’un concert teu i vas quedar tan impressionada que vas oblidar la lletra d’una de les teves dolces cançons. Sé que et preocupa com m’acceptarà la teva família, però tot anirà bé, quan fa cinc minuts que sóc amb un italià ja semblo Garibaldi, i si no parlarem del Calcio, que jo en sé un munt. Tenim tot el temps del món per badar asseguts al costat del riu Valira, tu tocant la guitarra i jo escrivint aquells ridículs textos que publica el Diari d’Andorra cada divendres. Però no t’estressis vida que ho tancarem tot el dia 29 de juliol quan vinguis. Primer li dius a le petit Nicolas que el deixes i després ens morregem davant la premsa internacional. Posa’t, si et plau, aquell vestit estil Audrey Hepburn, que et queda molt bé. El dia que vaig escoltar la primera dama del meu país dir “te gustan mis domingas?”, vaig connectar, per fi, amb la devoció necessària per pensar que cony hi pinten els caps d’estats a Andor­ra. Espero amb delit el 29 juillet.