Gabriel Fernandez

Com els bons assassins, és silenciosa i no deixa pistes. No saps mai quan vindrà però sí que només es quedarà uns segons, temps suficient per escampar la seva capacitat destructiva en una àrea d’influència d’uns tres metres. La primera vegada no saps com reaccionar. Protestes i intentes contrarestar l’agressió amb armes similars, sense pensar que un tret sempre és el penúltim en un conflicte. Amb el temps, un dia que no és cap dia i a una hora que no és cap hora, el fenomen et torna a visitar i ja no sembla tan destructiu. Tot d’una sembla una pàgina més del llibre que recull les coses per les quals val la pena llevar-se cada matí. I la mires, i somrius, i penses que ets afortunat per poder olorar les llufes de la dona que estimes, perquè són seves.
Fa 5 anys les cues eren el gran mal del país. En les enquestes sempre se les citava en primer lloc com la principal preocupació. Ara no n’hi ha. Jo no en faig mai per anar a treballar. I ha anat passant de manera gradual, sense adonar-nos-en. I es diu poc però és la cara que la crisi veu quan es mira al mirall i somriu pensant com ens està arribant a donar pel sac. Era normal queixar-se per les cues. Tantes hores dins d’un cotxe sense fer res més ens semblaven inútils, un enemic de la qualitat de vida. I ara resulta que no ho eren, eren un símbol de l’abundància, de la nostra exhuberància econòmica. Ara tothom rebria el seu retorn amb comitè de benvinguda i collaret de flors estil hawaià.
No busqueu conclusió, no la tinc. Busco certeses entre tanta confusió, busco llavors per plantar entre tanta tele de plasma i, simplement, em costa.