Ja està. Ja ho tenim això. El Copríncep francès ha vingut, ha xerrat, ha encaixat unes quantes mans, ha dinat a tot drap i ha marxat. Fins d’aquí a 13 anys o quan toqui. Tot segons el previst. És un orador formidable, és petitet –si no fos per les sabates tunejades, més que Bartumeu– i té un encant personal que explica per què només ell dorm amb Carla Bruni mentre molts ho somien. Dit això. Els darrers dies he sentit mencionar la Constitució moltes vegades, massa, per part del Govern i dels palmeros corresponents, cada cop més indissimuladament tirats pal monte socialdemòcrata. S’esmentava la Carta Magna per recordar els crítics amb Sarkozy que la figura dels Coprínceps va quedar aprovada en referèndum. Gràcies, però fins aquí arribem. En aquesta ocasió i amb aquest Copríncep, molta gent, no sé quanta però bastanta, ha passat de la indiferència habitual a mostrar rebuig. I fins i tot una autoritat, el cònsol d’Ordino, no ha assistit als actes com a protesta. Pretendre que això no passa i esmentar la Carta Magna com el cosí de Zumosol seria el comportament previsible de la caverna de pota negra andorrana, sempre disposada a recordar que respirem gràcies a ells. No em quadra massa amb la força de progrés que mana ara. Andorra, per sort, no és estàtica i es mou, no sé si avança però es mou, i el que valia per al 93 o el 97 potser ara no val. Simplement cal prendre’n nota.
Les ulleres de llegir serveixen per això, quan vols mirar més lluny, no funcionen. Si sempre estàs llegint la Constitució potser al final t’oblides de l’únic que dóna sentit a aquest text: la gent.
El dia que l’Enriqueta va trobar un corpiño lila entre els calçotets de l’Eusebi es va estranyar perquè no recordava haver-lo comprat. Uns mesos més tard, buidant papers de la butxaca d’uns pantalons, va trobar una lligacama entre les factures. I tampoc era seva. La darrera i única que s’havia posat era la de la boda dels dos, i d’això feia 35 anys. I no va dir res però el dubte ja hi era i com més intentava no pensar-hi, més pensava. L’Eusebi, l’única escalfor que havia conegut al seu llit, tenia una aventura. I un dia el va seguir. Fins a un local anomenat Macumba Soiree. Va entrar posant cara de no ser ella perquè ella no tindria cara d’entrar en un lloc tan fosc, amb tant fum i amb aquella olor a pecat concentrat entre la barra i el petit escenari en el qual un nan feia ganyotes obscenes. “I ara amb tots vostès, la nostra gran estrella, Silvia Thunder!” Els acords de My Fair Lady van ser la banda sonora: a l’Enriqueta li va caure el got a terra mentre tothom la mirava, també l’artista que la va identificar de seguida. Es van mirar com tantes vegades abans d’anar a dormir però ja sense secrets. “T’espero a casa”, li va dir l’Enriqueta abans de marxar tranquil·la. El seu home no tenia cap embolic, era cabaretera.
Sempre m’han fet gràcia les reaccions que suscita l’activitat de la nostra banca i com la defensen els polítics, conscients que sense ella no hi ha país. La banca andorrana és el que és perquè guarda cabassos de diners de defraudadors de totes les hisendes del món. Qui negui això, o és tonto o se’l fa, que a vegades va molt bé. Pregunta. Ara que aquí també pagarem, què els direm als nostres defraudadors?
Ella 22, ell 23. Ella menuda, bonica. Ell prim, cara angulada. Ella serena. Ell nerviós. Ella on hi ha un revolt veu una recta. Ell en un turonet veu el Kilimanjaro. Són tan diferents que són iguals, però només quan es miren. I han decidit que es faran petons, molts, tants com puguin. Junts, tant que es confonen, tot i que mai havien estat menys confusos. Ell espera que ella surti de treballar. Mentre ho fa, al carrer, identifica tres portals que reuneixen l’acústica i discreció necessària per a una nova simfonia de petons. El primer ho té tot, és profund i fosc. A més, i sense saber-ho, és on viu ella. El problema de morrejar-se és que mai es pot fer en secret per la resta d’instints i menys si és estiu i ell i ella no han passat encara, en les dues setmanes que fa que van junts, al següent nivell. Aquell que converteix el petó en ambaixador i no en president de la república de l’amor. “Vull estar segura”, ha dit ella sempre que la roba s’ha convertit en mordassa de la passió. Ja ho està. Ascensor, urgència, suor, les claus, ella intenta obrir però no encerta per uns llavis al seu coll que no la deixen concentrar-se. I entren, de costat a costat del passadís deixant un rastre de peces de roba fins que arriben a l’habitació. “En portes oi?” i ell no sap on posar-se, no té preservatius. Es vesteix com un llamp i baixa a la farmàcia de la vora, tancada i amb una nota a la porta. “Amb motiu de la visita de Nicolas Sarkozy, avui 29 de juliol del 2010, estarem tancats fins aquesta tarda.”
Ell, ella. Tots. Hem d’anar a aplaudir Sarkozy, ens han donat festa per fer-ho. I si ens posem tots d’acord i passem d’ell?
Quan els tens a la vora, dins d’un camp de futbol, ho saps. No n’hi ha gaires i van molt buscats. No es rendeixen mai. No hi ha pau negociable mentre quedi un segon de partit. Quan molts ja comencen a pensar a evadir-se convertint les explicacions en excuses per justificar una derrota, ells continuen perseguint la victòria.
Els darrers anys, per culpa del Barça i la selecció espanyola, aquesta casta de grans competidors ha viscut una saludable transformació. Abans, aquesta malaltissa al·lèrgia a perdre s’identificava amb grans demostracions de grapa i força. En aquests dos equips, l’instint assassí s’ha casat sorprenentment amb l’educació més refinada. Les víctimes després de quedar narcotitzats a passades, accepten anar a la guillotina amb un somriure als llavis. Diumenge espero que Casillas alci la copa de campió del món, després del Barça de les sis copes no hi hauria millor manera de demostrar que la ploma pot amb l’espasa, que un petó sempre és més que un cop de puny. Dit això, a més, jo vull que guanyi Espanya per pura simpatia. Igual que voldria que guanyés Catalunya si jugués. Tinc una pila d’amics que volen que perdi la selecció espanyola. Els sona anticatalana i rància. Els entenc però no ho comparteixo. I no pels arguments que tenen, que són prou sòlids i a més són subjectivament seus. Jo sempre els dic que mentre es perden una vegada i una altra en discussions sobre el futbol i d’altres temes menors no fan gairebé res per aconseguir el que sembla que volen, la independència de Catalunya i de la mà tot, també un equip nacional de futbol.
