Gabriel Fernandez

Quan els tens a la vora, dins d’un camp de futbol, ho saps. No n’hi ha gaires i van molt buscats. No es rendeixen mai. No hi ha pau negociable mentre quedi un segon de partit. Quan molts ja comencen a pensar a evadir-se convertint les explicacions en excuses per justificar una derrota, ells continuen perseguint la victòria.
Els darrers anys, per culpa del Barça i la selecció espanyola, aquesta casta de grans competidors ha viscut una saludable transformació. Abans, aquesta malaltissa al·lèrgia a perdre s’identificava amb grans demostracions de grapa i força. En aquests dos equips, l’instint assassí s’ha casat sorprenentment amb l’educació més refinada. Les víctimes després de quedar narcotitzats a passades, accepten anar a la guillotina amb un somriure als llavis. Diumenge espero que Casillas alci la copa de campió del món, després del Barça de les sis copes no hi hauria millor manera de demostrar que la ploma pot amb l’espasa, que un petó sempre és més que un cop de puny. Dit això, a més, jo vull que guanyi Espanya per pura simpatia. Igual que voldria que guanyés Catalunya si jugués. Tinc una pila d’amics que volen que perdi la selecció espanyola. Els sona anticatalana i rància. Els entenc però no ho comparteixo. I no pels arguments que tenen, que són prou sòlids i a més són subjectivament seus. Jo sempre els dic que mentre es perden una vegada i una altra en discussions sobre el futbol i d’altres temes menors no fan gairebé res per aconseguir el que sembla que volen, la independència de Catalunya i de la mà tot, també un equip nacional de futbol.