Passem d’ell?
Ella 22, ell 23. Ella menuda, bonica. Ell prim, cara angulada. Ella serena. Ell nerviós. Ella on hi ha un revolt veu una recta. Ell en un turonet veu el Kilimanjaro. Són tan diferents que són iguals, però només quan es miren. I han decidit que es faran petons, molts, tants com puguin. Junts, tant que es confonen, tot i que mai havien estat menys confusos. Ell espera que ella surti de treballar. Mentre ho fa, al carrer, identifica tres portals que reuneixen l’acústica i discreció necessària per a una nova simfonia de petons. El primer ho té tot, és profund i fosc. A més, i sense saber-ho, és on viu ella. El problema de morrejar-se és que mai es pot fer en secret per la resta d’instints i menys si és estiu i ell i ella no han passat encara, en les dues setmanes que fa que van junts, al següent nivell. Aquell que converteix el petó en ambaixador i no en president de la república de l’amor. “Vull estar segura”, ha dit ella sempre que la roba s’ha convertit en mordassa de la passió. Ja ho està. Ascensor, urgència, suor, les claus, ella intenta obrir però no encerta per uns llavis al seu coll que no la deixen concentrar-se. I entren, de costat a costat del passadís deixant un rastre de peces de roba fins que arriben a l’habitació. “En portes oi?” i ell no sap on posar-se, no té preservatius. Es vesteix com un llamp i baixa a la farmàcia de la vora, tancada i amb una nota a la porta. “Amb motiu de la visita de Nicolas Sarkozy, avui 29 de juliol del 2010, estarem tancats fins aquesta tarda.”
Ell, ella. Tots. Hem d’anar a aplaudir Sarkozy, ens han donat festa per fer-ho. I si ens posem tots d’acord i passem d’ell?
