Què els direm?
El dia que l’Enriqueta va trobar un corpiño lila entre els calçotets de l’Eusebi es va estranyar perquè no recordava haver-lo comprat. Uns mesos més tard, buidant papers de la butxaca d’uns pantalons, va trobar una lligacama entre les factures. I tampoc era seva. La darrera i única que s’havia posat era la de la boda dels dos, i d’això feia 35 anys. I no va dir res però el dubte ja hi era i com més intentava no pensar-hi, més pensava. L’Eusebi, l’única escalfor que havia conegut al seu llit, tenia una aventura. I un dia el va seguir. Fins a un local anomenat Macumba Soiree. Va entrar posant cara de no ser ella perquè ella no tindria cara d’entrar en un lloc tan fosc, amb tant fum i amb aquella olor a pecat concentrat entre la barra i el petit escenari en el qual un nan feia ganyotes obscenes. “I ara amb tots vostès, la nostra gran estrella, Silvia Thunder!” Els acords de My Fair Lady van ser la banda sonora: a l’Enriqueta li va caure el got a terra mentre tothom la mirava, també l’artista que la va identificar de seguida. Es van mirar com tantes vegades abans d’anar a dormir però ja sense secrets. “T’espero a casa”, li va dir l’Enriqueta abans de marxar tranquil·la. El seu home no tenia cap embolic, era cabaretera.
Sempre m’han fet gràcia les reaccions que suscita l’activitat de la nostra banca i com la defensen els polítics, conscients que sense ella no hi ha país. La banca andorrana és el que és perquè guarda cabassos de diners de defraudadors de totes les hisendes del món. Qui negui això, o és tonto o se’l fa, que a vegades va molt bé. Pregunta. Ara que aquí també pagarem, què els direm als nostres defraudadors?
Juas! Boníssim. La convivència serà complicada, sí… però ja se sap que la demanda de cabareteres és molt antiga.