Gabriel Fernandez

Ja està. Ja ho tenim això. El Copríncep francès ha vingut, ha xer­rat, ha encaixat unes quantes mans, ha dinat a tot drap i ha marxat. Fins d’aquí a 13 anys o quan toqui. Tot segons el previst. És un orador formidable, és petitet –si no fos per les sabates tunejades, més que Bartumeu– i té un encant personal que explica per què només ell dorm amb Carla Bruni mentre molts ho somien. Dit això. Els dar­rers dies he sentit mencionar la Constitució moltes vegades, massa, per part del Govern i dels palmeros corresponents, cada cop més indissimuladament tirats pal monte socialdemòcrata. S’esmentava la Carta Magna per recordar els crítics amb Sarkozy que la figura dels Coprínceps va quedar aprovada en referèndum. Gràcies, però fins aquí arribem. En aquesta ocasió i amb aquest Copríncep, molta gent, no sé quanta però bastanta, ha passat de la indiferència habitual a mostrar rebuig. I fins i tot una autoritat, el cònsol d’Ordino, no ha assistit als actes com a protesta. Pretendre que això no passa i esmentar la Carta Magna com el cosí de Zumosol seria el comportament previsible de la caverna de pota negra andorrana, sempre disposada a recordar que respirem gràcies a ells. No em quadra massa amb la força de progrés que mana ara. Andorra, per sort, no és estàtica i es mou, no sé si avança però es mou, i el que valia per al 93 o el 97 potser ara no val. Simplement cal prendre’n nota.
Les ulleres de llegir serveixen per això, quan vols mirar més lluny, no funcionen. Si sempre estàs llegint la Constitució potser al final t’oblides de l’únic que dóna sentit a aquest text: la gent.